Hi ha batalles que valen un imperi. O, al menys, que esdevenen un símbol d’algú que cau i/o algú que s’alça. El 19 de maig de 1643, en el context de la Guerra dels Trenta Anys (1618-48), es produïa la batalla de Rocroi entre els terços espanyols i les tropes franceses dirigides pel duc d’Enghien. Les tropes hispàniques foren derrotades davant la renovada potència militar gala nascuda arrel de les reformes militars de Lluís XIII.

 

Tot i que les investigacions recents relativitzen les enormes conseqüències que la historiografia ha atorgat sempre a aquesta derrota (aparentment, el que va limitar va ser la capacitat ofensiva de les forces hispàniques als Països Baixos i contra França), tradicionalment s’associa Rocroi amb la culminació de la lenta decadència del poder hispànic a Europa i al món des del regnat de Felip III (1598-1621). Amb la pau de Westphalia (1648), l’Imperi perdia la seva posició hegemònica a Europa en favor de França (a banda de les pèrdues territorials que va haver de suportar). Tot i la pau amb la resta d’Europa, la Corona hispànica va tindre guerra amb França fins el 1659. S’iniciava, així, un període obscur i de gran decadència marcat per contínues crisis econòmiques i per la cronificació dels conflictes armats amb la França de Lluís XIV, el “Rei Sol”.

 

Us adjuntem aquí un enllaç amb el fragment de la pel·lícula “Alatriste” que reflecteix la lluita des de les mateixes files dels soldats i mostra la duresa i confusió de la lluita: http://bit.ly/1L8OjgB

"Rocroi, el último tercio". Obra d’Augusto Ferrer-Dalmau

“Rocroi, el último tercio”. Obra d’Augusto Ferrer-Dalmau