Avui en dia l’1 de maig no significa tant com abans. Molts dels que tenen festa no saben què celebren, i la majoria dels qui es mouen de casa i criden a les manifestacions no saben què recorden, què commemoren. Mentrestant, sindicats i partits polítics surten també amb pancartes, càntics i discursos a celebrar una data que potser ni saben explicar. Però l’1 de maig, el Dia del Treball, és una part important del nostre relat, de la història de la humanitat.

Jo no crec que només els anarquistes i socialistes tinguin armes a la seva casa… Heu provat que vaig organitzar associacions obreres, que he treballat per la reducció d’hores, aquest són els meus delictes. Doncs bé: m’apesara la idea que no em pengeu, honorables jutges, perquè és preferible la mort ràpida a la mort lenta en què vivim. Tinc família, tinc fills, i si saben que el seu pare ha mort ho ploraran i recolliran el seu cos per enterrar-ho. Ells podran visitar la seva tomba, però no podran, en cas contrari, entrar en el presidi per besar a un condemnat per un delicte que no ha comès. Això és el que haig de dir. Jo us suplico: Deixeu-me participar de la sort dels meus companys! Pengeu-me amb ells!”

Oscar Neebe (12 de juliol del 1850 – 22 d’abril del 1916). Condemnat a 12 anys de presó pels Fets de Chicago i la Revolta de Haymarket.

La jornada de 8 hores 

8 hours labor, 8 hours recreation, 8 hours rest”. Així definia l’any 1810 el socialista britànic Robert Owen la garantia de les bones condicions de vida de la classe obrera i aquesta es va convertir en una de les reivindicacions principals de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). La lluita obrera de l’AIT durant tot el segle XIX i a principis del XX es va centrar en la conquesta de la jornada de 8 hores arreu del món industrialitzat.

Els Estats Units centren la nostra atenció si volem explicar què va passar un 1 de maig. El 12 d’octubre de l’any 1845 es va celebrar el Congrés Sindical Nacional dels Estats Units, que va marcar els objectius de la lluita obrera organitzada al país tot assumint els postulats de la Primera Internacional, inclosa la jornada de 8 hores.

Després d’anys de mobilitzacions el 25 de juny del 1868 el president Andrew Johnson promulga la Llei Ingersol. Aquesta norma establia la jornada laboral màxima de 8 hores per tots els funcionaris i treballadors d’obres públiques. Els obrers industrials seguien mentrestant sota les 10 hores de jornada i la lluita continuava per les 8 hores estesa ara a tots els sectors i seguint l’exemple de la Llei Ingersol.

Els Fets de Chicago. Haymarket (1886).

nl010146_6a6e80b3ca

Cartell de crida al míting a Haymarket, Chicago. Font: CNT Madrid.

L’1 de maig de 1886 la American Federation of Labour (AFL), el nou sindicat de masses nord-americà, va convocar 5.000 vagues i 340.000 vaguistes van deixar les fàbriques per reclamar la jornada de 8 hores arreu dels Estats Units. A Chicago, on ja existia una tradició de violència i repressió del moviment obrer, la convocatòria es va allargar de la mà de socialistes i anarquistes fins al 4 de maig. Aquell matí 3.000 vaguistes es van concentrar a la plaça Haymarket, on una bomba llançada per algú sense identificar va matar diverses persones i va provocar 200 ferits. Aquesta va ser l’excusa per la intervenció policial i la persecució judicial de destacats dirigents socialistes i anarquistes que van ser jutjats posteriorment al Tribunal Suprem. Alguns d’ells van ser condemnats a mort.

Tres anys després, la Segona Internacional (1889) va decidir homenatjar els Fets de Chicago declarant l’1 de maig com el Dia del Treball, un dia de lluita i reivindicació per la millora de les condicions de vida dels treballadors i de rebuig a la persecució policial i política dels Estats i la patronal.

És important que no oblidem la història, que ens sentim partícips de Haymarket i els presents, que recordem que la jornada de 8 hores i moltes conquestes sorgeixen d’anys de lluita i repressió. Hem de viure l’1 de maig no com una simple festa, sinó com un acte de memòria col·lectiva.