Després de les conquestes d’Alexandre Magne (356-323 a.C), el seu vast imperi (que incloïa el regne de Macedònia, Grècia, Pèrsia, Egipte i parts d’Àsia) es va dividir entre les lluites dels seus diferents generals, que van establir diferents dinasties allà on governaren i importaren la cultura i llengua hel·lèniques.

El primer xoc de Roma amb els macedònics havia sigut amb les campanyes del rei Pirros, entre el 280 i 275 a.C. en les quals sempre obtingué ajustadíssimes victòries (d’aquí el qualificatiu de victòria “pírrica”). Entre finals del segle III a.C. i inicis del II a.C., el regne de Macedònia ja no era la totpoderosa màquina militar que havia conquerit mig món i havia passat per la no gens fàcil experiència d’enfrontar-se a la nova potència militar de Roma dues vegades (en allò que s’anomenarien “Guerres macedòniques”).

Els moviments del nou rei Perseu (la seva aliança amb els bastarns i el seu suport a les faccions democràtiques de les ciutats gregues) van conduir el Senat romà a declarar-li la guerra el 172 a.C. Seria la tercera i última Guerra Macedònica, que duraria fins el 168 a.C. En aquest mateix any, Lucius Aemilius Paulus (que havia estat molt implicat en la Segona Guerra Púnica contra Anníbal) és escollit nou cònsol de l’exèrcit romà a Macedònia.
Va ser el 22 de juny del 168 a.C. que tingué lloc la batalla de Pidna. El decurs d’aquesta fou molt improvisat, i sembla ser que es desencadenà a conseqüència d’una petita escaramussa de patrulles rivals que coincidiren per casualitat. La decadència militar macedònica es veié clarament i la victòria romana fou molt contundent: 20.000 morts macedòniques per 100 romanes, d’acord amb les fonts (si bé les xifres poden haver estat exagerades pels cronistes, la desproporció de morts podria haver ben bé sigut molt desigual).

El rei Perseu es rendeix a Paulus després de la batalla de Pidna. Quadre de Jean-François Pierre Peyron (1804)

El rei Perseu es rendeix a Paulus després de la batalla de Pidna. Quadre de Jean-François Pierre Peyron (1804)

Després de la batalla, el Senat romà decidí suprimir el regne de Macedònia i substituir-lo per quatre regions autònomes. La victòria sobre els macedònics va significar també la major compenetració i convivència entre la cultura llatina i hel·lènica, cosa que es traduí, per exemple, en una acceleració del bilingüisme (llatí-grec) de les classes il·lustrades o en els molts honors que rebrien molts generals romans de les comunitats hel·lenes (i que constituiria un element de disputes i enveges entre molts senadors romans). Seria just preguntar-se, per tant, qui guanyà realment a Pidna… no?