Tal dia com avui de fa 71 anys, el 29 de novembre de 1945, es constituïa la República Federal Popular Democràtica de Iugoslàvia, que va viure fins 1991 quan, després de la mort de Tito, s’iniciaria la Guerra dels Balcans que portaria a la seva desintegració.

La zona dels Balcans representa un dels territoris més diversos d’Europa des d’un punt de vista ètnic, lingüístic, cultural i religiós; una característica que ha sigut cabdal i determinant en el procés històric d’aquest territori. El territori dels Balcans s’ha configurat sempre com un espai de frontera. Quedà dividit entre l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà d’Orient el 395, fet que posteriorment donaria lloc a una divisió religiosa, entre el cristianisme catòlic i l’ortodox. La fragmentació religiosa del territori es va fer encara més notòria amb la invasió dels turcs, que van introduir l’Islam als Balcans. Aquest fet no només sumava una nova religió al territori balcànic, sinó que el situava de nou en una frontera, aquest cop entre l’Imperi Austríac i l’Imperi Otomà.

Mapa en el que es poden veure la localització de les diferents ètnies presents a la República Socialista Federal de Iugoslàvia, el 1991. Font: http://historiadelmundocontemporaneo1.blogspot.com.es/

Mapa en el que es poden veure la localització de les diferents ètnies presents a la República Socialista Federal de Iugoslàvia, el 1991. Font: http://historiadelmundocontemporaneo1.blogspot.com.es/

Al segle XIX van esclatar un conjunt de revoltes de caire nacionalista en contra la dominació turca, que va tenir el màxim apogeu entre 1877 i 1879. Alhora, es va començar a gestar un moviment paneslavista que sostenia l’existència de la comunitat dels “eslaus del sud”, el que seria posteriorment Iugoslàvia. D’aquesta manera emergia un nou projecte polític que no es duria a la pràctica, però, fins després de la Primera Guerra Mundial amb la caiguda dels dos imperis que s’havien disputat el control dels Balcans: l’austríac i el turc.

El 1918, després de la primera Gran Guerra, les diferents entitats polítiques dels Balcans es van unir sota el nom del Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, nom que es conservà fins el 1926, que passarà a anomenar-se Iugoslàvia (“regne dels eslaus del sud”). Aquesta nova unitat política reunia a cinc pobles diferents, tres religions i hi eren presents quatre llengües diferenciades.

Al capdavant d’aquesta federació s’hi va posar un monarca serbi, Alexandre I, que va anul·lar el parlament i va abolir la Constitució, iniciant un règim autoritari amb un clar protagonisme serbi, fent sorgir enormes disputes nacionalistes, que van desestabilitzar contínuament el nou regne. Croàcia i Eslovènia apostaven per un estat federal que els permetés conservar certa autonomia, mentre Sèrbia reivindicava una major centralització del poder entorn el que després es va anomenar la “gran Sèrbia”. Kosovo, de majoria albanesa, preferia incorporar-se al recentment conformat estat d’Albània, i Macedònia havia estat annexionada en contra de la seva voluntat. El conflicte nacional serà evident al llarg de la vida d’aquest regne, i no serà, com veurem, fins l’arribada de Tito que s’estabilitzarà aquesta situació.

Durant la Segona Guerra Mundial, en un primer moment el rei de Iugoslàvia Pere II va declarar la neutralitat, tot i l’evident simpatia per les forces de l’Eix. El 1941 es va iniciar la invasió nazi de Iugoslàvia, que va suposar la fi de l’anomenada Primera Iugoslàvia. La invasió de Hitler va provocar l’organització de dos importants moviments de resistència, ja des de 1941. Per una banda els Četnici, sota el lideratge de Draža Mihailović. Aquests eren serbis nacionalistes, monàrquics i anticomunistes, i pretenien imposar l’antic rei iugoslau, en aquell moment a l’exili.

Per altra banda, es va organitzar un moviment comunista, els partisans, que van iniciar des de Montenegro una lluita antifeixista amb una visió multiètnica, amb Josip Broz, Tito, al capdavant. Aquest moviment, principalment format per serbis de l’oest i montenegrins, pretenia ser un moviment polític patriòtic, però sense distinció de nacionalitats.

Imatge de Josif Broz, Tito. Era d'origen croat i eslovè i va treballar de jornaler durant molt temps. Les seves idees l'havien portat a unir-se a la XIV Brigada Anarquista durant la Guerra Civil Espanyola, on havia conegut el model autogestionari. Font: Viquipèdia.

Imatge de Josif Broz, Tito. Era d’origen croat i eslovè i va treballar de jornaler durant molt temps. Les seves idees l’havien portat a unir-se a la XIV Brigada Anarquista durant la Guerra Civil Espanyola, on havia conegut el model autogestionari. Font: Viquipèdia.

Els partisans, reconeguts pels aliats com el moviment legítim, van rebre armes de la URSS, els EEUU i Anglaterra, ja que ajudava a neutralitzar l’enemic nazi. Això els va permetre enfortir la seva lluita i forçar la retirada de les forces de Hitler. A mesura que els nazis abandonaven un territori, els partisans construïen comitès revolucionaris i posaven el territori sota control efectiu.

Gràcies a aquest moviment victoriós, Tito va gaudir d’un poder real i una autoritat moral única en el bloc comunista de la postguerra, degut principalment al fet que el projecte engegat per Tito no va ser imposat des de l’exterior, sinó que va néixer com un procés autòcton.

El 1943, quan encara no havia finalitzat la Segona Guerra Mundial, Tito va ser anomenat mariscal i va rebutjar l’ajuda de tropes estrangeres (també soviètiques). El fet que Iugoslàvia s’hagués desfet en solitari de la invasió nazi, li donarà una independència i llibertat d’acció respecte de la URSS de la que no gaudiran altres països de l’Europa oriental.

Un cop finalitzada la guerra, Tito controlava l’aparell militar i polític del país. La seva autoritat es va veure consolidada gràcies a les eleccions de l’11 de novembre de 1945, on el Front Popular —candidatura creada pels partisans seguint les tendències anteriors a França o Espanya— va obtenir el 90,48% dels vots. Això feia que el projecte comunista de Tito, que en aquests primers moments era aplicar el model soviètic, no trobés cap oposició. El 29 de novembre de 1945 es va proclamar oficialment la República Federal Popular Democràtica de Iugoslàvia.

Aquesta República Federal socialista estava conformada per sis repúbliques —Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro, Macedònia— i dues províncies autònomes situades a Sèrbia: Kosovo, de majoria albanesa, i Vojvodina, de majoria hongaresa. Tito va aconseguir mantenir cohesionat el país durant quasi quaranta anys, i ho va fer gràcies a una Constitució que consagrava la unitat iugoslava però que alhora respectava les diferències internes. El “federalisme simètric” desplegat per Tito oscil·lava entre dues idees: per una banda la major igualtat possible entre les diferents nacionalitats, i per altra per un dur control central que impedeixi la fractura de la República. La descentralització en la presa de decisions era evident, i s’atorgava gran poder polític a les repúbliques. La fraternitat i la unitat es van convertir en els grans reptes del nou líder iugoslau.

Pel que fa a la qüestió econòmica, la Iugoslàvia de Tito es va caracteritzar per trencar amb el model stalinista. Tot i que els primers anys va iniciar una política econòmica de caire soviètic, a partir de 1948 va reconduir aquesta política, apostant per l’autogestió. L’elecció d’una via cap al socialisme diferent a la soviètica, li va suposar el trencament diplomàtic amb la URSS, que es va materialitzar el 1948 amb l’expulsió de Iugoslàvia del Cominform. L’opció de Tito, després de la ruptura de relacions amb els països comunistes, va ser liderar l’anomenat Moviment dels Països no Alineats.

Participants de la Conferència de Belgrad (Sèrbia, Iugoslàvia) el 1961, del Moviment dels Països No Alineats, en la que hi participà Tito. Font: Viquipèdia

Participants de la Conferència de Belgrad (Sèrbia, Iugoslàvia) el 1961, del Moviment dels Països No Alineats, en la que hi participà Tito. Font: Viquipèdia

A la dècada dels 60 es van fer paleses les primeres evidències de creixement del nacionalisme, però van ser quatre moviments a partir de 1968 els que van començar a qüestionar obertament la unitat iugoslava.

En primer lloc cal destacar la mobilització dels musulmans de Bòsnia per reconèixer el ser musulmà com una nacionalitat, fet que van aconseguir a la Constitució de 1974. En segon lloc trobem un moviment estudiantil a Belgrad, que podríem identificar com la mobilització estudiantil del maig de 1968, que tot i no ser nacionalista era antiautoritari. En tercer lloc és necessari referir-nos al moviment albano-kosovar, que sempre havien somiat en una Gran Albània i que no van aconseguir una república en el moment de configuració de l’estat iugoslau. Per últim, i el cas més rellevant de tots, tenim el 1971 un moviment que es va batejar com a “primavera croata”, un moviment estudiantil que va rebre el suport de l’obrerisme i dels dirigents croats i que qüestionava la unitat iugolsava.

Tot i l’aparició d’aquest conflictes de caire nacionalista, la gestió de Tito per solucionar-los va fer rebaixar la tensió, alhora que alguns esdeveniments internacionals, com la invasió de Txecoslovàquia, van crear una onada de patriotisme que va permetre aglutinar de nou les diferents nacions sota la identitat iugoslava.

Durant la dècada dels anys setanta, per això, el govern federal es veia debilitat per la corrupció però sobretot per l’actitud d’alguns líders que per assegurar-se una situació privilegiada davant una possible fi del titoisme, buscaven recolzament en el seu poble, despertant antigues rivalitats que li permetessin el suport quasi total de la seva república.

El 1980 Tito morí de càncer, i a partir d’aquell moment el govern federal es reestructurà creant una presidència rotativa entres els presidents de cada república. Això indicava ja dues coses, en primer lloc la manca d’un lideratge clar després de la desaparició de la figura de Tito, i que a partir de llavors ja no hi hauria un president iugoslau, sinó un president d’alguna de les repúbliques que actuaria com a tal. Aquest fet anava acompanyat d’una crisi econòmica i d’una alta burocratització de l’estat. La mort del dirigent iugoslau va aguditzar les tensions entre les diferents repúbliques. Aquestes rivalitats s’evidenciaren uns anys més endavant, primer en un camp diplomàtic i posteriorment en el bèl·lic. Les diferents guerres balcàniques, iniciades a partir de 1991, posarien punt i final al projecte de Tito i portaria a la desintegració de Iugoslàvia en els actuals estats de Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Macedònia i Kosovo.