- El 9 de maig de 1977 va morir, a la seva casa del barri de Sarrià de Barcelona, Josep Maria Bultó Marquès en esclatar-li una bomba al pit. Bultó era membre de l’alta burgesia catalana i era considerat com una de les fortunes més importants de Catalunya. President de la Societat Anònima Cros, la gran empresa química catalana, Bultó va destacar com un actiu i destacat membre de l’empresariat català durant el franquisme. Va ser vicepresident del Consorcio de Industriales Textiles Algodoneros (CITA) i president del Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera (SECEA). El germà de Josep Maria era Francesc Xavier Bultó, fundador de l’empresa de motocicletes Bultaco.
Els fets
L’atemptat contra l’empresari català es va dur a terme el 9 de maig de 1977. Un escamot de cinc persones es presentà al domicili de la germana de Josep Maria Bultó, al número 387-391 del carrer Muntaner de Barcelona, i es van identificar com a inspectors de la companyia del gas. Un cop la minyona els va deixar passar van reduir a tots els presents amb armes curtes. Tres membres de l’escamot van portar a Bultó a una habitació a part, on li col·locaren al pit un explosiu de dimensions reduïdes. Li van exigir el pagament de 500 milions de pessetes a canvi de retirar-li l’explosiu del pit. Bultó tenia vint-i-cinc dies per a recollir tots els diners amb bitllets de la forma que l’escamot li havia indiciat. També li van explicar on havia de portar els diners i com es faria el canvi. L’escamot, a més, li va lliurar a Bultó un escrit, redactat en castellà, on advertien a Bultó que no anés a la policia, no manipulés l’artefacte, no es banyés ni mullés la caixeta i no fes exercicis violents o l’artefacte podria esclatar.
Un cop els membres de l’escamot que havia perpetrat l’acció s’havia retirat Bultó va voler anar a casa seva. Va cridar el seu xòfer i li indicà que el portés al seu domicili. Un cop al cotxe l’empresari català li va mostrar l’artefacte explosiu al seu empleat, qui considerà que Bultó no mostrava mostres d’angoixa pel fet de portar una caixa enganxada al pit. Un cop va arribar a casa seva es tancà al lavabo i intentà treure’s ell mateix la bomba, que va explotar de seguida. Eren les cinc de la tarda. Havia passat poc més de mitja hora des de la ràpida intervenció de l’escamot.
Les detencions, els protagonistes
Poc després dels fets el diari Mundo Diario va rebre una trucada telefònica en la qual una persona va reivindicar l’autoria de l’atemptat en nom de la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista), que també s’atribuïa l’autoria de la Matança d’Atocha. Tanmateix la policia va posar el Partit Comunista d’Espanya (internacional) en el punt de mira. Va detenir a Elena i Sílvia Mandlevicz, David Santacana, Dolores Caparrós i Rosa Tomasa, vinculats d’alguna manera o altra al PCE(i). Però no hi van trobar cap relació amb l’atemptat.
El 6 de juny, força temps després dels fets, el diari Avui també va rebre una trucada telefònica que en reclamava l’autoria. Aquest cop per uns suposats Grups de Combat del Poble Català, que afirmaven actuar en compliment de les sentències d’uns Tribunals de Justícia Popular Catalana. Tot i això les investigacions policials van portar a la detenció de Carles Sastre Benlliure el 5 de juliol al carrer Comtes de Bell-lloc del barri de Sants de Barcelona. També van ser detinguts Àlvar Valls Oliva, Montserrat Tarragó Domènech i Josep Lluís Pérez Pérez. Els detinguts eren estudiants universitaris de carreres de lletres, d’Història, Filosofia, Econòmiques i Pedagogia. Tots els detinguts estaven vinculats a l’organització que la policia anomenava Exèrcit Popular Català (EPOCA). Les proves per incriminar els quatre joves van ser: la confessió policial d’un d’ells, la descoberta d’un tros de tela igual que el de les bosses per dipositar el rescat, un carnet de Catalana de Gas i la identificació de Valls i Sastre per dos familiars de Bultó presents en el pis.
EPOCA fou una organització armada activa entre finals de la dècada de 1960 i 1980. La majoria de la seva militància provenia del Front Nacional de Catalunya (FNC) i es proposava la independència dels Països Catalans. Aquesta organització, que mai va adoptar cap denominació, restava sota el lideratge de Jaume Martínez Vendrell, antic capità de l’Exèrcit Popular de la República i militant de Nosaltres Sols! primer i el FNC més tard. Martínez Vendrell havia sigut el cap de la secció militar del FNC durant el franquisme fins a la seva caiguda el 1946. Una de les particularitats d’aquesta organització armada fou l’estricta clandestinitat en la qual es va moure, fet pel qual refusà adoptar un nom i tenir qualsevol tipus de presència pública. La major part de la seva trajectòria va estar acumulant forces, tant humanes, com financeres i logístiques, esperant el moment oportú per a sortir a la superfície per a dotar Catalunya d’una estructura militar pròpia, que n’havia de defensar els interessos nacionals. Àlvar Valls era un destacat militant de l’organització armada. Provenia del Front Nacional de Catalunya i a ell li va correspondre redactar a màquina la Declaració de Principis del Moviment Popular. Un document d’ús estrictament intern que rebutjava establir un lligam o tendència amb cap organització política.
L’estructura de l’organització havia d’estar formada per grups de militants. Cada grup estava format per entre tres i cinc persones i vivien en un pis. Dins de cada pis hi havia un responsable. Tres grups formaven una agrupació. I la reunió de tres agrupacions constituïa una brigada. La direcció de l’organització es reunia en un altre pis, en el carrer de Cartagena de Barcelona. L’estructura de l’organització era molt costosa i feien falta molts recursos. Amb l’objectiu d’obtenir els diners necessaris es van iniciar accions econòmiques, com és el cas de l’atracament a la Residència Sanitaria Francisco Franco.
Tortures i exili
Els quatre detinguts pel cas Bultó van patir unes tortures importants. Pallisses, negació del son, sessions de la «barra» i de la «cigonya», obligats a fer flexions amb una manta que els deixava amb l’aire mínim, etc. Les demandes de maltractament que els detinguts i torturats van interposar es van trobar amb grans dificultats per a ser entregades. I només va prosperar la de Josep Lluís Pérez. Per tal d’ajudar i acompanyar els militants independentistes, entre els quals hi havia els detinguts del cas Bultó, es van formar els Socors Català. Aquesta organització antirepresiva va editar butlletins que reproduïen cartes i poesies que els detinguts escrivien des de la presó. Entre els mètodes de lluita que els detinguts van practicar a la presó hi trobem també la vaga de fam que Carles Sastre i Àlvar Valls, fet que els comportà l’aïllament en cel·les separades.
El 6 d’octubre de 1977 es va aprovar en les Corts espanyoles una amnistia. Tot i això els presos del cas Bultó -que encara no havien sigut jutjats- no se’n van poder beneficiar. Per a revertir aquesta situació un grup d’escriptors, polítics i intel·lectuals es mobilitzaren per a demanar-ne la llibertat. Moltes presons de l’Estat es trobaren en aquell moment amb gran agitació produïda per aquells presos que com els militants d’EPOCA no resultaven amnistiables. El senador Lluís Maria Xirinacs va manifestar que no aniria a més sessions parlamentàries fins que els presos socials poguessin beneficar-se de l’amnistia. Finalment, l’11 de novembre la Secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència Nacional va aplicar l’amnistia també als quatre independentistes catalans presos pel cas Bultó.
Rodolfo Martín Villa va ordenar al fiscal general de l’Estat que presentés un recurs contra l’amnistia dels quatre militants independentistes. Després d’un procés jurídic l’amnistia els va ser retirada i la policia els anà a detenir. Tanmateix els quatre militants es trobaven amagats en un pis a Sant Just Desvern, des d’on van decidir passar a l’exili. Josep Lluís Pérez va marxar a Israel mentre que Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Àlvar Valls es van exiliar a l’Estat francès. Més tard Sastre i Tarragó es van establir a Perpinyà, on es van integrar en l’organització armada independentista que s’estava bastint, Terra Lliure.
