Tal dia com avui, però de fa 84 anys, es van produir el que s’anomenà els Successos de Casas Viejas, un episodi de revolta i forta repressió en aquesta localitat gaditana durant el bienni progressista de la Segona República Espanyola, que suposà un gran escàndol periodístic i parlamentari, i comportà una greu inestabilitat política, sumada a la ja existent. Per entendre la complexitat d’aquest esdeveniment, cal recordar la importància que el moviment anarquista tingué a l’Espanya de finals del XIX i principis del XX.

ftre1882por

Cartell que anuncia el Congrés de la FTRE el setembre de 1882, un cop el Partit Liberal, llavors al poder, va establir la llibertat de reunió. Això va permetre reactivar l’organització anarquista després d’anys de persecució durant el govern del Partit Moderat. Font: Veu Obrera

El moviment obrer andalús s’organitzà ràpidament al voltant de la Primera Internacional, a partir de la Federación Regional Española. La Federació Local de la FRE de Medina Sidonia —nucli que es troba a 19 km de Casas Viejas— es va constituir el 1872. Llavors constava només d’una secció de vint membres i la seva activitat era, bàsicament, propagandística. Aquesta federació local es va dissoldre, però es reactivà a partir de 1882, aquest cop lligada a la FTRE —evolució de la FRE— i amb 128 afiliats. A partir d’aquell moment, el moviment anarquista es radicalitzà, tant a Medina com a la resta de la província de Cadis. També s’inicià el conflicte entre l’anarcocomunisme, partidari de la propaganda pel fet, i l’anarco-col·lectivisme, defensor d’una línia més legalista i representat per la FTRE. Grups com Los Desheredados o Mano Negra protagonitzaren alguns conflictes importants a Andalusia, que feren d’aquesta zona un dels focus de violència anarquista més importants. Alhora, l’existència d’aquestes societats clandestines seria utilitzada pel govern per legitimar la seva repressió desproporcionada.

Arran de la forta repressió que rebé, l’anarquisme andalús es debilità durant l’última dècada del XIX. A partir de 1902, però, es reactivà de forma evident, i es convocaren diferents vagues o mobilitzacions a Cadis i als voltants. El 1910, després de la Setmana Tràgica, es constituïa a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), que per Andalusia significà la creació de la Federació Nacional d’Agricultors el 1913 i la constitució de diferents federacions provincials al llarg de 1914.

L’anarquisme arribà a la petita població gaditana de Casas Viejas de la mà de José Olmo, carboner de professió i natural de Medina Sidonia que, després de persecucions policials degut a la seva activa militància a la CNT i a causa de la manca de treball, es va veure obligat a traslladar-se. Això era el 1914, i Casas Viejas era una població d’uns dos mil habitants, dels quals la majoria dels homes depenien de contractes laborals diaris i precaris. Tot i que l’obrerisme ja era present entre els jornalers d’aquest petit poble, no tenien cap organització, i fou l’arribada de José Olmo la que propicià l’afiliació dels obrers de Casas Viejas: es constituïa així el Centro Instructivo Obrero. Aquesta organització anarquista, però, no protagonitzà grans esdeveniment —de fet no es té constància de conflictes en aquesta localitat durant el trienni bolxevic— fins a la constitució de la Segona República Espanyola.

Tot i que la proclamació de la Segona República, després de les eleccions de l’abril de 1931, havia resultat esperançadora per part de les classes populars, els sectors anarquistes no hi acabaven de confiar, i no tardarien en lluitar contra el que anomenaren “república burgesa”. Davant d’aquesta conjuntura, les protestes camperoles i obreres ràpidament es feren visibles, i aquest cop contra un govern progressista i republicà. D’aquesta manera, el moviment obrer andalús va protagonitzar diverses vagues o mobilitzacions durant els primers anys de la República, com la de març de 1932, que va durar fins l’abril i es va reprendre al maig.

iirepesp

Imatge de la Puerta del Sol de Madrid, on milers de persones es concentraren per celebrar la proclamació de la Segona República Espanyola, que es veia amb ulls d’esperança pels sectors populars. Font: Enciclopèdia.cat

Dins d’aquest context, pren important rellevància la Reforma Agrària, materialitzada en la llei del 9 de setembre de 1932. Aquesta contemplava un conjunt d’expropiacions de terres en les zones latifundistes, que havien de recaure a mans camperoles, tot i que el seu efecte va ser força limitat. Per a les forces anarquistes, la reforma era insuficient, ja que el repartiment de la terra no havia sigut tan significant com esperaven i la reforma no era tan ambiciosa com volien, ja que no atacava la propietat privada, sinó que la respectava.

Per altra banda, les condicions laborals no havien millorat, i a l’octubre de 1932 els obrers ferroviaris començaren a plantejar una vaga per reclamar millores laborals i salarials. Davant d’aquesta iniciativa, demanaren suport a la CNT, que els en donà veient la paralització de la xarxa ferroviària com una oportunitat per una insurrecció general, ja que dificultaria la mobilitat de l’Exèrcit i de les forces policials. Finalment la vaga es marcà pel 9 de gener de 1933 i s’iniciaren tots els preparatius propagandístics i logístics.

La informació al voltant de la vaga va arribar arreu del territori espanyol. Pel que fa Casas Viejas i les localitats properes, alguns líders anarquistes van ser convocats el 3 de gener a Jerez a una reunió secreta per informar de l’aixecament previst i organitzar la insurrecció a la zona. En aquella reunió, Miguel García, secretari general dels grups anarquistes de Jerez va proclamar: “Nos vamos a lanzar a la calle para ver si es posible el logro tan deseado de hacer de una vez la revolución social libertaria. Así, pues, el movimiento debe iniciarse el día 8 de este mes”. En aquella reunió no només s’acordà participar de l’aixecament, sinó que es planejaren les activitats que s’havien de realitzar: tallar les comunicacions, assaltar les casernes policials per proveir-se d’armes, ocupar fàbriques i terres…

300px-revolucion_de_enero_de_1933

Principals moviments anarquistes insurrecionals el gener de 1933. Els principals focus de conflicte foren la capital catalana, Madrid, València i els voltants i l’oest andalús. Font: Viquipèdia

El capvespre del dia 8 de gener —esperant que el dia següent s’hi unissin els ferroviaris—, tal com havia acordat el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, s’inicià la insurrecció a la capital catalana cremant casernes militars i fent explotar una bomba davant d’una comissaria. Actes similars succeïren a d’altres localitats catalanes, a Madrid i a València. En aquesta última ciutat s’aconseguí ocupar l’Ajuntament. El govern no tardà a actuar: es va declarar l’estat de guerra i els principals líders foren detinguts. Aquell dia 8 la revolta va fracassar a les ciutats on havia començat, però l’onada va seguir, i allà on arribaven les notícies esclatava la violència. En el cas que ens ocupa, Cadis, l’aixecament es va produir el dia 10. Davant aquest nou front, el govern envià efectius militars amb el General Rojas al capdavant.

Al llarg del dia 10 es produïren atacs a diferents localitats gaditanes, però no de gran proporció. A més, poques notícies arribaven de la resta d’aixecaments, cosa que creava certa confusió, i les ordres eren imprecises. A Casas Viejas, però, van seguir amb el previst i tallaren les comunicacions amb Medina i Alcalá i es mobilitzà la gent del poble per preparar la resistència en cas que arribessin efectius de l’Exèrcit. Alguns vigilaven camins, altres s’encarregaven de reunir armes i provisions, i un petit grup de jornalers rodejà la caserna de la Guàrdia Civil. Dins hi havia quatre guàrdies i un sergent.

220px-bandera_cnt-fai-svg

Bandera de la CNT-FAI. Una semblant devia onejar sobre el Centro Obrero de Casas Viejas aquell 11 de gener de 1933. Font: Viquièdia

Al matí de l’11 de gener, amb la bandera roja i negra alçada al Centre Obrer, es començà l’assalt a la caserna, que estava incomunicada ja que havien tallat les comunicacions. Ràpidament començaren els tirotejos entre jornalers i guàrdies, i un guàrdia i el sergent resultaren ferits de mort. Al migdia, arribaren els primers reforços —4 guàrdies civils i 12 guàrdies d’assalt— que feren les primeres detencions. La majoria del habitants de Casas Viejas, davant l’acció policial, es tancaren a casa o fugiren a les afores del poble. La insurrecció havia sigut ràpidament aixafada, però tot i així arribaren nous reforços policials a les cinc de la tarda. Les forces policials, amb l’ajuda dels dos guàrdies civils supervivents, identificaren els líders anarquistes i els anaren a buscar a casa seva, fins arribar a la casa—més aviat a la barraca— de Seisedos, un anarquista carboner ja de 73 anys que no havia participat de l’aixecament. A la barraca, s’hi aplegaven ell, els seus dos fills, un amic de la família, el gendre, la jove, la néta i una amiga d’aquesta i dos néts, un dels quals de 13 anys.

maria_silva

María Silva Cruz, néta de Seisedos i supervivent en l’incendi de la barraca del seu avi durant els fets de Casas Viejas. Va ser una destacada anarquista, i l’anomenaven la Libertaria. Finalment morí afusellada pels nacionals durant el principi de la Guerra Civil. Font: Viquipèdia.

Quan la Guàrdia Civil envoltà la casa; els de dins no tenien escapatòria. Un guàrdia d’assalt intentà entrar, però va rebre un tret des de dins la casa. Començà així un intercanvi de trets —al qual es sumaren altres jornalers des d’altres punts— que obligà al Sergent Artal a sol·licitar més reforços, que arribaren a les deu de la nit. Tot i així no aconseguiren concloure amb l’assalt, el qual decidiren posposar al dia següent, mentre el General Rojas arribava, passada la mitjanit, a Casas Viejas. El General obligà a reprendre l’assalt, indicant que havia d’acabar aquella mateixa nit. Veient que Seisedos i els seus no sortien de la barraca, Rojas ordenà incendiar-la. Els guàrdies van obeir i la van cremar tirant trossos de cotó impregnats de gasolina encesos. Mentre l’incendi es propagava, la néta de Seisedos, María Silva, la Libertaria, va agafar el nen de 13 anys i van sortir sense ser disparats. No van tenir la mateixa sort l’amiga de María i un dels fills de Seisedos, que quan van sortir van ser morts a trets. La resta van quedar calcinats a dins la casa, tot i que segurament alguns ja estaven morts per les bales.

Després d’això, Rojas enviaria un telegrama al Director General de Seguretat Arturo Méndez López: “Dos muertos. El resto de los revolucionarios ardió en llamas. Continuaré arrestando a los líderes del movimiento, con cuyo objeto le mantendré sobre aviso a su debido tiempo”. I així ho va fer: a les set del matí del 12 de gener van fer ronda per les cases regirant i interrogant. En total van detenir dotze persones i van matar un avi que es negà a ser detingut. Portaren els detinguts a la barraca cremada de Seisedos, on van ser assassinats.

casas_viejas

Fotografia realitzada unes hores després dels fets, en que es poden veure els 12 jornalers assassinats pel General Rosas i els seus homes. Font: Viquipèdia

Quan la notícia dels successos de Casas Viejas va escampar-se, es va crear un gran escàndol, tant en l’opinió pública com en el Parlament. El govern progressista de la República, presidit per Azaña, es va veure involucrat en una matança despietada contra les forces populars. El president ara es veia atacat tant per les forces de la dreta com per les republicanes i socialistes, que criticaven amb duresa l’acció policial. Aquest escàndol suposà una important crisi política i, de fet, en les següents eleccions del novembre de 1933 guanyaria la centre-dreta, traient la presidència a Azaña. A més, la CNT iniciaria una dura campanya propagandística i amenaçaria amb noves vagues i insurreccions, com la vaga general del maig del 1933.

Per altra banda, Arturo Menéndez, cap de la Direcció General de Seguretat, va dimitir del seu càrrec. El parlament aprovà —amb 173 vots a favor i 130 en contra— obrir un Comitè d’Investigació, que acabaria exculpant el govern. El maig de 1934, el General Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per homicidi, i el mes següent foren jutjats 26 pagesos de Casas Viejas, dels quals 10 van ser absolts i els altres 16 van ser condemnats a entre 1 i 6 anys de presó.

Aquest fet ha sigut analitzat per la historiografia com un dels episodis més foscos de la història de la República, i en els darrers anys s’han fet estudis per tal de donar a conèixer la vida d’aquelles persones que es van veure involucrades en aquest succés, la vida de les quals ja no va tornar a ser la mateixa. En l’Espanya republicana, la tensió política va ser un fet permanent, i la polarització social entre aquelles forces populars que buscaven millorar les condicions de vida —ja fos mitjançant un reformisme moderat o una revolució— i una dreta reaccionària cada cop més radical es materialitzaria a les eleccions del febrer de 1936, amb la victòria del front popular. El juliol d’aquell any el cop d’estat reaccionari iniciaria la Guerra Civil Espanyola i posaria fi, d’aquesta manera, a les aspiracions del moviment obrer.