A vegades sembla que per parlar d’història s’hagi d’anar desenes i centenars d’anys enrere. Un cas que ens falseja per complet aquesta tesi és la reforma de l’Estatut de Catalunya. L’Estatut, que és la llei més important de les comunitats autònomes en l’actual Estat Espanyol, va ser renovat a petició del Parlament català per iniciativa del primer tripartit, encapçalat per Pasqual Maragall. Pretenia ser una actualització de l’estatut que s’havia aprovat el 1979, poc després de la Transició Espanyola. Aquest renovava des d’aspectes simbòlics referents al caràcter nacional, com també drets per la llengua catalana i de caire històric fins a temes econòmics, socials, judicials, etc. Els darrers aspectes els podríem traduir a un llenguatge polític, referint-nos, al requeriment de més competències per part de la Generalitat.

El primer tripartit (2003-06) va marcar-se de renovar l'Estatut català

El primer tripartit (2003-06) va desmarcar-se de renovar l’Estatut català

El Parlament, amb el suport de tots els partits menys el Partit Popular de Catalunya (PPC),  aprovà i entregà la Proposta d’Estatut d’Autonomia el setembre del 2005, la qual va ser admesa a tràmit pel Congrés dels Diputats un mes després. El que passà a partir de llavors és ben difícil de resumir per la seva complexitat. En la comissió mixta que es va formar entre l’Estat-Generalitat, el PSOE va presentar un text en el que esmenava la majoria d’articles amb el pretext de garantir-ne la constitucionalitat.  Finalment un intercanvi de cromos en el pacte Mas-Zapatero o CIU-PSOE, es va acordar una modificació (coneguda popularment com a retallada) del 50%, aproximadament, d’aquest estatut, a canvi del suport recíproc; és a dir, el dels diputats de CIU al PSOE en el Congrés i el del PSC a CIU a Catalunya en el cas que CIU guanyés les eleccions. Cal afegir abans de continuar que la victòria de CIU es va produir poc després, però el PSC va tornar a reeditar el tripartit. En resposta, un mes després la Plataforma pel Dret a Decidir va convocar la Manifestació: “Som una nació i tenim dret a decidir”, recolzada per ERC. Tot plegat acabaria desembocant en la ruptura d’ERC amb el tripartit, i la convocatòria de noves eleccions després del referèndum, a l’anunciar que farien campanya pel “No” a l’aprovació del nou estatut.

El president Zapatero, juntament amb Artur Mas i Antoni Duran i Lleida anunciaren els compromisos a la Moncloa

El president Zapatero, juntament amb Artur Mas i Antoni Duran i Lleida anunciaren els compromisos a la Moncloa

El dia 18 de juny de 2006 el Principat de Catalunya va anar a les urnes per referendar aquesta proposta final d’Estatut d’Autonomia. No sense traves. La Junta Electoral Central d’Espanya, amb una decisió sense precedents va prohibir que la Generalitat ni cap altre administració pública fomentessin la participació. El resultat fou, amb una participació del 48% de la població, una aclaparadora victòria del sí, amb pràcticament 2 milions de vots (73%) a favor de l’aprovació. Arran d’això, aquest entrà en vigor dos mesos més tard.

El panorama polític continuà crispat amb l’eix esquerra-dreta amb la lluita entre PSC i CIU durant el segon tripartit amb Montilla com a president. No obstant això, anirà creixent la contradicció nacional. Durant aquests anys la població civil enquadrada en sectors sociològicament independentistes com eren la CUP (en aquell moment poc rellevant) i ERC – amb la participació d’aquests en major o menor mesura – ,  anirà realitzant accions fins a impulsar consultes populars sobre la independència arreu del territori català a partir de l’experiència d’Arenys de Munt el 2009. La sentència del Tribunal Constitucional, a petició del PP,  aprovant el recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut  aprovat el 2006 – tractant més aviat temes simbòlics del preambul com la definició de Catalunya com a nació -,  va desembocar en una demostració col·lectiva de força l’endemà mateix (10J). La manifestació: “Som una nació. Nosaltres decidim” va ser la més multitudinària de la història de Catalunya fins aquell moment amb la participació de més d’un milió de persones, el suport de tots els partits polítics (menys C’s i PP), sindicats i més de 1500 entitats. El crit d’independència començava a sonar com un clam entre el poble català.

Manifestació del 10 de juliol de 2010

Manifestació del 10 de juliol de 2010

Aquests darrers fenòmens són els més coneguts per certificar el que es coneix com a “Procés Independentista”, tot i que personalment no sóc massa de Pierre Vilar, en aquest sentit, i no m’agrada marcar punts d’inici i final. El “procés”, com el coneixem avui, es troba emmarcat en un transcurs de successos que l’han portat a la situació descrita. A més, cal matisar que l’independentisme, o conegut històricament com a separatisme, té les seves arrels en el segle XIX i ve marcat pel recorregut d’aquest poble en els segles anteriors.

Des de llavors ha continuat evolucionant i prenent forma, i és ben veritat que han passat moltes coses des del tombant de la primera dècada del segle XXI i ara mateix, el seu futur és prou incert. Emperò, sigui com sigui, a dia d’avui la contradicció nacional és més aguda que mai en la història de Catalunya. Qui ho hagués dit fa 10 anys?