El diumenge 30 de gener de 1972 al barri de Bogside de la ciutat nord-irlandesa de Derry es produïren els fets del “Diumenge Sagnant” o Bloody Sunday, coneguts per molts per la cançó d’U2. Aquella tarda, l’organització pels drets civils Northern Ireland Civil Rights Association (NICRA) havia organitzat una manifestació per a reclamar la llibertat dels centenars d’activistes que havien estat detinguts de forma arbitrària els mesos anteriors. La manifestació avançà de forma pacífica fins que, després de la intervenció de l’exèrcit, es convertí en un bany de sang.

Entre els dies 9 i 10 d’agost de 1971, l’exèrcit britànic realitzà una ràtzia repressiva sota el nom d’Operació Demetrius on es detingueren i empresonaren, mitjançant la recentment aprovada llei d’«internment», o lliure internament sense judici, a 342 persones a les que s’acusava d’estar relacionades amb l’organització armada. Durant aquella operació no es detingué a cap membre dels grups paramilitars unionistes, tot i que en aquells moments estiguessin duent a terme diverses operacions violentes i assassinats de membres de la comunitat catòlica a Irlanda del Nord. Arrel d’aquest episodi repressiu dels continus atacs que sofrien pels unionistes, els republicans decidiren crear, a la ciutat de Derry, una zona on les forces de seguretat i exèrcit britànics no podrien actuar, anomenada Free Derry i formada pels barris del Bogside i del Creggan.

Imatge d’una de les icòniques entrades al barri del Bogside amb la inscripció que dona la benvinguda a la zona Free Derry. Font: Viquipèdia

Imatge d’una de les icòniques entrades al barri del Bogside amb la inscripció que dona la benvinguda a la zona Free Derry. Font: Viquipèdia

La tarda del 30 de gener de 1972, aproximadament sis mesos després de l’aprovació de la llei d’«internment», l’organització Northern Ireland Civil Rights Association convocà una manifestació, on hi participaren unes 15.000 persones, per a protestar contra aquestes mesures i per a demanar l’alliberament dels empresonats. Els organitzadors de la marxa, per tal d’assegurar-se que transcorreria de forma pacífica, van aconseguir que les dues organitzacions armades republicanes actives del moment, l’IRA provisional i l’IRA oficial, declaressin un alto al foc d’un dia. Les autoritats britàniques, per la seva banda, van prohibir expressament que la marxa sortís dels límits dels barris republicans i per a fer-ho muntaren diverses barricades blindades per policies i militars als principals carrers per on passava la manifestació i que comunicaven amb els barris unionistes. A més, i en previsió d’avalots, el general Robert Ford, encarregat de les forces armades a Irlanda del Nord, demanà que el Primer Batalló de Paracaigudistes, un dels més durs de l’exèrcit britànic, es traslladés a Derry per a encarregar-se de fer front als possibles disturbis.

La manifestació inicià de forma pacífica tot i que la tensió es podia sentir en l’ambient. En un moment concret de la marxa un grup reduït de manifestants apartats del grup principal començaren a llançar pedres contra una de les barricades militars que feien de frontera del Bogside. Els militars inicialment respongueren amb material antidisturbis -gas, bales de goma i canons d’aigua-, cosa que feu que el gruix de la manifestació es descontrolés amb gent corrent aterrada. El caos i el pànic s’incrementaren quan es començaren a sentir els trets de foc real i quan es començaren a veure cossos caient al terra. En el lapse de 20 minuts que durà l’actuació dels militars contra la manifestació, 13 persones moriren -6 de les quals menors d’edat- a l’acte (un altre moria quatre mesos mes tard degut a les ferides) i més de trenta persones resultaren ferides, algunes de bala i d’altres atropellades per vehicles militars. Cap de les víctimes anava armada. Aquells fets, que de seguida foren coneguts com a Bloody Sunday, i donaren la volta al món.

Memorial a les 14 víctimes mortals dels esdeveniments del Bloody Sunday. Font: Viquipèdia

Memorial a les 14 víctimes mortals dels esdeveniments del Bloody Sunday. Font: Viquipèdia

La commoció de la població civil i la comunitat internacional fou tan gran que les autoritats es veieren obligades a iniciar una investigació que es presentà al cap de tres mesos i que exonerava als soldats britànics de les morts adduint a defensa pròpia. No fou fins al 1998 quan el primer ministre britànic Tony Blair encarregà un nou informe que es presentà l’any 2010 i acusava formalment l’exèrcit britànic de la massacre 38 anys després de que s’hagués produït.

Per a aproximar-se a aquest transcendent episodi de la història del conflicte nord-irlandès és molt recomanable llegir el llibre Eyewitness Bloody Sunday, publicat al 1997 i que, gràcies a la repercussió que tingué, fou una de les obres que propicià que un any després el Parlament britànic decidís reobrir el cas i iniciar una nova investigació d’aquells fets. També és la obra en la què es va inspirar Paul Greengrass per a la realització de la pel·lícula Bloody Sunday, estrenada amb gran èxit al gener de 2002 aconseguint ampliar l’impacte d’aquells esdeveniments.