Tots els camins porten a Roma, però alguns passen per Avinyó. I, fins i tot, algunes carreteres secundàries poden dur-te a Peníscola, entre sol, turistes i sí, un palau papal. L’Església dels papes és, en principi, catòlica, és a dir, universal; apostòlica, això és, fundada sobre les espatlles dels apòstols de Jesús, i en continuïtat directa amb ells; i, per últim, romana. En cap cas pretenem dubtar de l’origen petri de l’Església, però les seves pretensions d’universalitat i, fins i tot, de romanitat no han gaudit sempre de la mateixa solidesa.

El captiveri babilònic del papat: els anys d’Avinyó

Després de la mort de Gregori XI, l’any 1378, l’elecció del nou papa es preveia complicada. Gregori XI, nascut com a Pierre Roger de Beaufort, havia acabat amb quasi 70 anys de residència papal a Avinyó: entre el 1309 i el 1378, set papes, tots francesos, van residir a la ciutat, fugint de les grans famílies de l’aristocràcia romana, com els Colonna o els Orsini que, tradicionalment, havien ostentat un gran ascendent sobre la política pontifícia. El canvi de seu, però, va propiciar l’augment de la influència francesa i nombroses tensions a Itàlia. Al cap i a la fi, els Estats Pontificis s’havien construït al voltant de Roma, i el món catòlic entenia que l’absència dels papes i la creixent influència francesa no només alteraven l’equilibri de poders a Itàlia i a Europa, sinó que també constituïen una anomalia espiritual. Per a Petrarca, Avinyó era el lloc més malvat de la terra des dels temps de l’antiga Babilònia. Segons Caterina de Siena, Avinyó, si bé no representava el mal en si mateix, era una distracció, una molèstia que impedia que el papa reformés el clergat, portés la pau a Itàlia i renovés l’esperit de croada. Les pressions polítiques de l’escenari italià i la consciència de l’excepcionalitat de la situació van suposar, doncs, el retorn del papa a Roma. La crisi, però, no havia fet més que començar.

L’inici del Cisma

L’estada de Gregori XI a Roma, restaurada com a seu papal, va ser breu. Efectivament, el pontífex va morir el mateix 1378, poc després de la seva arribada definitiva a la ciutat eterna. El col·legi de cardenals, reunit en conclave, havia de triar el seu successor, però el poble de Roma es va interposar en la via de l’Esperit Sant i va pressionar per aconseguir, després de dècades de dominació gal·la, un papa romà, o, almenys, italià. Collats pel populus, els cardenals van escollir a Bartolomeo Prignano, napolità i arquebisbe de Bari. Prignano, entronitzat amb el nom d’Urbà VI va aconseguir, però, enemistar-se amb bona part dels cardenals gràcies al seu caràcter irascible i autoritari i les seves pretensions de reforma. Aviat es va reunir, doncs, un segon conclau, dominat per cardenals francesos, que va anul·lar l’elecció anterior al·legant que s’havia produït sota coacció. Aquests cardenals insurrectes van designar Robert de Ginebra com a papa, amb el nom de Climent XII, que es va instal·lar a Avinyó sota la protecció del rei de França. Comença així el Cisma d’Occident, amb dos papes escollits el mateix any en dos concilis diferents, ambdós plenament convençuts de la seva legitimitat.

Una església bicèfala i… tricèfala?

En una institució que es pretenia universal, aquesta doble situació era evidentment problemàtica, tant des d’un punt de vista legal i teològic com en l’esfera política. Els papes es van excomunicar mútuament i van designar els seus propis cardenals, les parròquies i diòcesis eren disputades pels dos bàndols i, fins i tot, hi havia ordres religiosos amb dos caps, un fidel a Roma i l’altre a Avinyó. Els diferents sobirans europeus es decantaren per mostrar obediència a un dels papes o escolliren una tèbia neutralitat, si bé les diverses fidelitats canviaren a mesura que progressava el conflicte.

Mapa que representaria les diferents posicions dels regnes europeus durant el Cisma d'Occident. Font: Viquipèdia

Mapa que representaria les diferents posicions dels regnes europeus durant el Cisma d’Occident. Font: Viquipèdia

Les morts dels papes enfrontats no van fer sinó perpetuar el conflicte. A Roma, Urbà VI (m. 1389) va ser succeït per Bonifaci IX, Innocenci VII i Gregori XII. A Avinyó, Climent XII (m. 1394) va deixar pas a Benet XIII, nascut com a Pero de Luna, cardenal aragonès i home fort de la cort avinyonesa. Eventualment, les principals veus autoritzades dins l’Església van optar per solucionar el conflicte de forma diplomàtica, a través de la convocatòria de concilis. Després de diversos intents de conciliació frustrats, diversos cardenals es van reunir a Pisa l’any 1409 i van escollir un nou papa, Alexandre V, succeït poc després per Joan XXIII. Com que ni el papa de Roma ni el d’Avinyó van reconèixer el procés, fins a tres contendents van arribar a competir per la legitimitat papal al mateix temps.

Un Cisma no ben resolt

Amb una Església tricèfala, el descrèdit del papat es feia tant evident que bona part dels implicats van acceptar seure a la taula de negociacions al concili de Constança, l’any 1414. Allà, el pretendent pisà, Joan XXIII, i el pretendent romà, Gregori XII, es van posar d’acord i van abdicar. Els cardenals reunits van escollir, finalment, un papa de compromís, Martí V, l’any 1417. Aquesta data és considerada comunament com la de la fi del Cisma, ja que tornava quasi tota la cristiandat occidental a l’obediència a un sol papa, aquest cop amb residència definitiva a Roma. Benet XIII, però, es mantenia ferm en les seves pretensions. Convençut de la seva legitimitat, va negar la validesa dels diversos intents de negociació. Progressivament, però, va anar perdent suports, fins que el principal valedor de la seu avinyonesa, França, se li va girar en contra l’any 1398: els exèrcits francesos van arribar a assetjar i, finalment, ocupar el palau dels papes a Avinyó. El papa aragonès va haver de retirar-se, doncs, a la Corona d’Aragó, per on rondaria buscant suports fins a anar a raure a Peníscola. A la ciutat valenciana Benet XIII mantindria una exigua cort, un pobre record de l’anterior fortalesa de les seves ambicions. A la seva mort, els tres cardenals que quedaven a la cort de Peníscola van nomenar un successor, Climent VIII, que renunciaria l’any 1429, tancant definitivament la caixa de trons.

Palau Papal de Peníscola. Font: Viquipèdia

Palau Papal de Peníscola. Font: Viquipèdia

Conclusions

Els orígens profunds del Cisma, més enllà de la casuística particular, es troben en les inevitables tensions que patia un papat, que aspirava no només al domini espiritual de la cristiandat, sinó que també era un estat amb ambicions seculars. L’evident politització del càrrec papal, la influència creixent dels regnes europeus emergents i l’estil de vida dissolut de bona part del clergat, més adient al dels grans senyors seculars, va provocar un descrèdit irreparable al papat amb poderosíssimes conseqüències. Els moviments de reforma, fora o dins de l’Església oficial, van adquirir una força renovada, l’autoritat papal, moral i temporal, va minvar considerablement i es va acabar imposant el conciliarisme. A la Corona d’Aragó, el Cisma es va revelar com un element clau en els intensos processos de transformació baixmedievals. Els més destacats intel·lectuals del període, com Francesc Eiximenis o Vicent Ferrer s’hi van veure fortament involucrats, i la pugna per destriar al papa legítim va afectar directament al Concili de Casp. Aquesta, però, és ja una altra història…