Aquesta nit nombroses persones es reuniran amb la família o els amics i engoliran, depressa i corrents, dotze grans de raïm. N’hi ha que se’ls pelen, d’altres que els treuen les granes; alguns creuen que cal empassar-se’ls tal com vénen i altres els masteguen, i fins i tot hi ha qui els substitueix per olives o conguitos. Però, un cop passat el mal tràngol de les dotze campanades -sense oblidar els quarts, que no compten!-, i després dels protocolaris missatges de felicitació, els brindis i les abraçades corresponents, potser arribarà l’hora de preguntar-nos: d’on ve la tradició de menjar dotze grans de raïm per cap d’any?

La tradició de menjar coses dolces per celebrar el canvi d’any pot venir de lluny; per Cap d’Any, les calendes de ianuarius, els romans celebraven les festes en honor a Janus, el déu dels principis i els finals. Durant aquesta festivitat, celebrada a partir del segle II a.C. -ja que abans l’any començava al març- els romans es regalaven dolços (figues seques, dàtils, mel) perquè, segons diu Ovidi als seus Fasti, «hom vol que un gust semblant acompanyi totes les coses i que l’any continuï, dolç, el camí emprès». També es regalaven diners i es dedicaven paraules alegres i es desitjava felicitat a amics i familiars.

raïm de cap d'any

No fa tant que es menja raïm per Cap d’Any, tot i que els romans ja ho celebraven amb fruites i altres dolços. Font: Pixabay

Altra cosa, però, és el costum de menjar, concretament, dotze grans de raïm amb les campanades. La teoria més estesa a les nostres contrades situa l’origen de la tradició a l’any 1909, quan, teòricament, els viticultors del sud del País Valencià, davant un gran excedent fruit d’una collita extraordinària, van fer córrer la brama que menjar raïm per Cap d’Any portava bona sort. D’aquesta manera haurien aconseguit fer pujar la demanda, i la pràctica hauria agradat tant que s’hauria estès any rere any per tot arreu. De fet, però, la tradició sembla ser anterior, tot i que res impedeix que fos l’any 1909, amb aquesta bona collita, que s’estengués i esdevingués popular.

Celebració del Cap d'Any a Madrid, amb el raïm com a protagonista. Revista Crónica, 1 de gener de 1933. Font: Hemeroteca Nacional

Celebració del Cap d’Any a Madrid, amb el raïm com a protagonista. Revista Crónica, 1 de gener de 1933. Font: Hemeroteca Nacional

El primer esment que hem pogut trobar d’aquesta tradició és del 1893, quan la premsa madrilenya es fa ressò d’aquesta pràctica, «la costumbre de comer las uvas á las doce de la noche en punto de ayer, para preparar la felicidad del año nuevo» (La Iberia, 1 de gener del 1893). L’any següent torna a aparèixer a El correo militar (2 de gener de 1894) «la imperecedera costumbre de comer las uvas al oír sonar la primera campanada de las doce», de la qual, el mateix any 1894, el diari El Imparcial afirma que «ha sido importada de Francia, però ha adquirido entre nosotros carta de naturaleza». Aquest suposat origen francès fa pensar en un costum més aviat burgès: «A las doce en punto de la noche saludaron los ministros la entrada del nuevo año comiendo ricas uvas y bebiendo champagne, pronunciándose con este motivo entusiastas y patrióticos brindis» (La correspondencia de España, 1 de desembre de 1896). Segons es pot desprendre de la premsa de l’època, la pràctica era força criticada, tant per l’església, que la considerava una superstició pagana, com pel poble. Aviat, però, s’estendria també entre les classes socials més baixes i es popularitzaria el costum d’anar a menjar el raïm a la Puerta del Sol, potser per fer mofa de la burgesia, o simplement per emular-ne les maneres de fer.

«Es costumbre madrileña comer doce uvas al dar las doce horas en el reloj que separa el año saliente del entrante» afirma un diari el 1897 (citat a El Gedeón el 14 de gener de 1897). Sembla, doncs, que el costum de menjar raïm amb les dotze campanades podria tenir el seu origen al Madrid de mitjans o finals del segle XIX, ja que El Imparcial, l’any 1894, especifica que «Hasta hace pocos años eran muy contadas las personas que comian uvas el 31 de Diciembre al sonar la primera campanada de las doce de la noche. Hoy se ha generalizado esta práctica salvadora». El fet que Joan Amades no la reculli al seu Costumari català, publicat per primera vegada a la dècada del 1950, pot demostrar la modernitat d’aquesta tradició, que ara ja està tan estesa i consolidada. Sigui com sigui, ha acabat fent fortuna, i el raïm ha esdevingut el rei del Cap d’Any a diversos llocs del món, sobretot als països castellanoparlants.

I per si aquest vespre teniu algun dubte de com funciona la cosa, us deixem unes instruccions ben clares de com es mengen els dotze grans de raïm més famosos de l’any.

com menjar raïm per cap d'any

Article de l’edició del 21 de desembre de 1897 d’El Imparcial. Font: Hemeroteca Nacional