El 1410 mor Martí I l’Humà, últim rei de la Corona d’Aragó del casal de Barcelona, sense descendència directa viva. Comencen dos anys de guerres, invasions i inestabilitat política que agreujaran la crisi baixmedieval a la Corona d’Aragó, l’anomenat Interregne (1410-12).

Primer de tot hem de dir que a la Corona d’Aragó no hi havia cap llei que prohibís regnar les dones. Des de Guifré I el Pilós fins a Pere III el Cerimoniós sempre hi havia hagut un hereu mascle al comtat de Barcelona, així que mai no va caldre plantejar la necessitat de resoldre el problema de si els dones podien dur la corona o transmetre-la. Amb la mort de Joan I el Caçador es va produir el conflicte, ja que deixava dues filles, Joana i Violant. Joana era filla de Mata d’Armanyac (la primera dona de Joan) i Violant era filla de Violant de Bar (la segona dona de Joan). La primera anomalia en la transmissió de la monarquia hereditària es va produir amb la pujada al tron per part de Martí I l’Humà.

Quan el 18 de febrer de 1412 es van enviar lletres als possibles successors de la Corona d’Aragó, ni Violant d’Aragó (filla de Joan I), ni Isabel d’Aragó (germana de Martí I i Joan I) es van tenir en compte. Els pretendents, doncs, varen ser Lluís d’Anjou, Frederic de Luna, Alfons de Gandia, Joan de Prades, Elisabet d’Aragó i de Fortià, Jaume d’Urgell i Ferran de Trastàmara.

Des de la mort de Martí I fins al Compromís de Casp van passar dos anys que es coneixen com a Interregne, on les diverses forces es van enfrontar fins que Ferran, el d’Antequera, va arribar a conquerir els regnes d’Aragó i de València, i diverses parts del Principat de Catalunya. En aquesta situació el papa d’Avinyó Benet XIII va proposar una solució: fer un compromís amb 3 representants de cada territori (regne d’Aragó, Principat de Catalunya i regne de València) per tal de decidir quin dels diversos pretendents era l’ideal. El compromís es faria a Casp, ciutat aragonesa equidistant a Saragossa, Barcelona i València. Per tal que la votació fos vàlida, el guanyador havia de treure majoria de vots i com a  mínim un vot de cada territori.

Genealogia dels pretendents al tron. Font: Centre Català de Marsella

Genealogia dels pretendents al tron. Font: Centre Català de Marsella

Els compromissaris elegits foren Domènech Ram (bisbe d’Osca), Francesc Aranda (cartoixà de Portaceli), Berenguer de Bardagí (jurista) pels aragonesos; Vicent Ferrer (dominic), Bonifaci Ferrer (cartoixà de Portaceli), Giner Rabassa (jurista, que va al·legar que havia embogit per no haver de votar i al seu lloc s’hi va posar Pere Bertran) per València; Bernat de Gualbes (doctor en Dret Civil), Guillem Vallseca (home de lleis) i Pere Sagarriga (arquebisbe de Tarragona).

El resultat de la votació va ser de sis vots per Ferran, un vot i mig per Jaume i una abstenció (Sagarriga va dividir el seu vot en dos, mig vot per Jaume d’Urgell i mig vot per Alfons de Gandia, un altre dels pretendents).

D’aquesta manera s’investí Ferran el d’Antequera, el primer monarca no català de la Corona d’Aragó. Amb l’entronització dels Trastàmara es posava fi a la dinastia més longeva d’Europa, el casal de Barcelona, que durien la Corona d’Aragó a la seva màxima extensió territorial i a una política d’intervenció peninsular que culminaria amb el matrimoni d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó per sort de l’aristocràcia castellana, que volia unir tots els regnes peninsulars sota el monarca de Castella, i per dissort de l’aristocràcia catalana, que esperava ansiosa que Ferran II tingués un fill amb Na Germana de Foix, la seva segona esposa.