Avui fa 79 anys que es va iniciar una sublevació militar que pretenia un cop d’estat. Com bé sabem, aquest alçament va conduir a la cruenta guerra civil espanyola, que després de la victòria del bàndol nacional l’any 1939 va deixar pas a la llarga dictadura de Francisco Franco.

periodico

El diari “La Voz” anunciava així la sublevació

Però de fet, sent concisos, hem de saber que la sublevació es va iniciar el dia anterior, el 17 de juliol del 36, a Melilla. Posteriorment es va estendre a Ceuta i Tetuan (capital del Marroc espanyol), hores abans del que s’havia planejat. Les informacions van ser confuses al principi, diversos alts rangs militars peninsulars no es van assabentar de l’alçament en un primer moment, i difícilment ningú es podia imaginar les conseqüències que tindrien aquells fets.

El cert és que programar el cop no va ser fàcil, especialment si el comparem amb el de Primo de Rivera de 1923, entre altres coses per la pluralitat d’opinions que formaven el bàndol rebel. Tots tenien en ment que s’havia de derrocar la República i l’alternativa no podia ser un sistema democràtic, però ningú tenia una proposta que agradés a tots. Mola, el “director” de l’acció, va buscar tots els suports possibles entre els militars, la Guàrdia Civil i la Legión, a més d’organitzacions conservadores i antirepublicanes com els Carlins i els Requetés. Mola també comptava amb què a indrets com Andalusia, Madrid i Catalunya fos difícil un triomf ràpid del bàndol sollevat. En la planificació d’aquest esdeveniment van participar homes com el General Sanjurjo, que ja havia intentat un cop d’estat amb anterioritat –l’anomenada “Sanjurjada, que va resultar un fracàs estrepitós—o el mateix Benito Mussolini, que es va comprometre amb Alfons XIII, exiliat a Itàlia, en donar suport material i econòmic als rebels. Mentrestant, a Espanya, la CEDA, el gran partit de dretes de la II República, va intentar situar en posicions clau a homes com Franco, el General Mola o Goded, però el triomf a les eleccions del Front Popular els va allunyar a destinacions menys properes al poder.

El 1936 es van produir les reunions decisives ver l’aixecament contra la II República i es van dur a terme diverses accions planificades, fins que el dia 18 de juliol va començar el cop militar a Andalusia, aconseguint triomfar a Sevilla (no sense trobar resistència), Còrdova, Huelva i Cadis, però no a Màlaga, Granada, Jaén ni Almeria. Com veiem, Mola no anava desencaminat en les seves sospites. A partir del dies 19 i 20, la sublevació es va estendre a València, Galícia, Múrcia, Madrid, Navarra i gairebé la totalitat d’Espanya.

El General Emilio Mola

El General Emilio Mola

Pel que fa a les causes que van conduir a aquest aixecament, ens trobem amb un conglomerat. Parlem d’un període en què la situació social i política a Espanya s’havia radicalitzat, amb antecedents de cops d’Estat com el de Sanjurjo o el de Primo de Rivera. La situació econòmica i social de la població era deplorable, especialment entre els camperols, amb uns índex d’analfabetisme molt alts. A això hi hem de sumar els nacionalisme català i basc, que amenaçaven amb trencar la “sagrada” unitat d’Espanya. I ja que parlem de sagrat, no oblidem l’anticlericalisme que van mostrar alguns sectors de la II República i que van alertar sectors catòlics i conservadors. Amb la Guerra Civil, aquest punt es va accentuar, sent el catolicisme un dels pals de paller del posterior règim de Franco, que va trobar el suport de l’Església a canvi de protecció i amplis poders. Tot i això, no deixa de sorprendre que una II República amb una política tan poc revolucionària, que alguns historiadors com Paul Preston han qualificat de “programa mínimament humanitari”, rebés una reacció tant forta i violenta de la dreta i l’extrema-dreta. Les paraules de Mola així ho reflectien, tant la violència del cop com la repressió posterior:

Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades y sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas