El 7 de juny de 1640, dia del Corpus, és conegut i celebrat avui dia com un moment clau en la història moderna del poble català. Aquell dia, la irrupció dels anomenats “segadors” dins la ciutat de Barcelona, fet espontani i que semblava no obeir cap mena de directriu i a la que ràpidament si va sumar de forma entusiasta el poble menut barceloní, va marcar una fita decisiva en l’escalada de tensions que s’havia viscut tant al camp català, com en les seves institucions mesos abans de l’esclat.

El motí va tenir lloc a primeres hores del matí, quan una baralla entre un dels “segadors”, colles de mossos i jornalers que anaven a Barcelona a llogar-se per a la collita de blats als amos dels masos de la contrada, i un criat de l’agutzil de Montrodon acabà amb l’apunyalament mortal del primer. Aquest fet, no excessivament estrany en qualsevol brega de l’època, va desembocar però en l’inici d’una marxa de mig miler d’homes Rambla avall, cap al palau del virrei (en aquell moment el comte de Santa Coloma), armats amb pedrenyals i armes blanques i als crits de “visca la terra y muÿran traÿdors!”. Al llarg de la jornada, i en detriment de no haver pogut cremar el palau virregnal, els segadors es van dedicar a entrar a les cases de diversos magistrats de la Reial Audiència i a cremar-ne els mobles i altres objectes personals al carrer. Veient el tumult causat per la revolta, el virrei intentà abandonar la ciutat embarcant-se a les galeres de l’Armada que en aquell moment es trobaven al port, en la seva fuga, però, va ser sorprès per una colla de revoltats que el van donar caça a peu de sorra i el mataren allà mateix. La revolta, amb la crema de cases i castells de ciutadans rics i cavallers però amb especial fixació vers els magistrats reials, es va allargar varis dies.

Assassinat del comte de Santa Coloma, en aquell moment virrei del Principat i considerat el més gran dels “traÿdors” a la “terra”. Quadre de H. Miralles (1910).

La revolta del 7 de juny tenia com a precedents diversos fets ocorreguts entre l’any anterior i la primavera i l’estiu de l’any 1640. En aquell moment, la Corona Hispànica es trobava amb guerra amb la França de Lluís XIII des de l’any 1635, dins del conflicte conegut com la Guerra dels Trenta Anys. Aquest conflicte havia dut a incrementar les despeses fiscals de la Corona, la qual cosa implicava noves càrregues per a la població catalana. A l’estiu de 1639, amb la campanya de Salses, els magistrats de l’Audiència Reial posaren especial afany en la recaptació de les noves talles imposades per Felip IV, mentre al camp s’imposava l’obligatorietat dels allotjaments de les tropes de l’exèrcit reial. Les tensions que generaren aquestes polítiques fiscals sobre una població que a més a més havia de patir els saquejos i incursions de les tropes franceses, va dur a una escalada de resistències i violències que va donar peu a una forta conflictivitat que alçà en armes els pagesos de les comarques gironines entre els mesos d’abril i maig de 1640, i que acabà amb la crema de part de Santa Coloma de Farners i de Riudarenes a la Selva i l’església de Montiró  a l’Empordà per part dels soldats i oficials reials.

L’anomenat Corpus de Sang va ser un esdeveniment espontani, però cal situar-lo en un context de forta conflictivitat generada en darrera instància per les conseqüències de l’augment de la pressió fiscal sobre “la terra” impulsada per les necessitats militars de la Corona. Al camp, aquesta es féu notar a partir de la política d’allotjaments, necessària en un moment on els exèrcits eren principalment mercenaris i no existia una cadena d’intendència a càrrec de les estructures estatals. Això feia recaure sobre les poblacions (tant a Catalunya com en molts altres indrets) la manutenció dels soldats, amb la consegüent conflictivitat que això sovint generava. Alhora, el fet que es tractés d’oficials reials els que s’encarregaven de recaptar les talles i de fer acte de presència en aquelles vil·les on no es donaven facilitats als allotjaments, encenia l’odi popular envers  els magistrats, els quals eren acusats de fer les recaptacions per llur profit, una concepció popular que trobem per exemple en les revoltes rurals de la gavella al Bordelais (1548-49) o els diversos aixecaments de croquants i nu-pieds del Llemosí i la Normandia franceses, entre finals i primer terç dels segles XVI i XVII.

El Corpus de Sang fou un esdeveniment que va impedir fer marxa enrere en la rebel·lia d’una pagesia ofegada fiscalment, i unes institucions catalanes, que zeloses dels “privilegis i llibertats” propis de “la terra”, van anar enrarint la seva relació vers la Monarquia de Felip IV i el seu valido, el Comte-duc d’Olivares. Finalment, els consensos que regien aquella societat estamental i jeràrquica, van saltar pels aires després dels fets del 7 de juny de 1640. El Consell de Cent i la Diputació del General van trencar la seva vinculació amb la Casa d’Àustria i van disposar-se a acceptar la sobirania de la Casa de Borbó, iniciant així un breu període en què el Principat va esdevenir part de la monarquia de Lluís XIII, tot això enmig de l’escenari bèl·lic que coneixem com la Guerra dels Segadors.