El 4 de juny de 1946 Juan Domingo Perón es convertí en el 29è president d’Argentina, amb una victòria de més del 50% dels vots. Sorgí així el fenomen polític i social conegut com a peronisme, que aconseguí aglutinar amplies masses socials, amb una presència vital del món obrer. Setanta-dos anys després del primer govern de Perón, el peronisme segueix viu, transformat i mitificat en la societat argentina del segle XXI.

Perón no era un desconegut per la societat argentina. Provinent de l’àmbit castrense, tingué un paper discret en el colp d’estat de juny de 1943, conegut com a Revolució del 43. Fou secretari personal del nou Ministre de Guerra, des d’on es va acostar al sindicat Unión Ferroviaria i assentar unes bases de confiança entre el nou govern i els sindicats, que fins llavors eren inexistents. Davant aquest èxit, fou nomenat Secretari General del Ministeri de Treball i va establir vincles amb el sindicalisme argentí fins a tal punt que va ser presentat com el Primer Treballador de l’Argentina. Va guanyar-se adeptes dins el govern, que el van portar a ocupar el càrrec de Ministre de Guerra i Vicepresident de la Nació, alhora que mantenia la cartera del Ministeri de Treball. Des d’aquests càrrecs fomentà l’organització sindical, establí per primera vegada uns convenis col·lectius favorables als treballadors i augmentà els salaris.

Entre 1944 i 1945 es produí una polarització social entre peronistes i antiperonistes. Es convocaren marxes en contra de Perón, que van provocar la destitució i empresonament del líder populista. Les masses obreres, motivades pels sindicats, van reunir-se a la Plaza de Mayo per exigir la llibertat de Perón. Gràcies a la pressió social, va ser alliberat i convertit en el símbol de les classes populars.

Retrat de Juan Domingo Perón i Eva Duarte, 1948. Font: Viquipèdia

Retrat de Juan Domingo Perón i Eva Duarte, 1948. Font: Viquipèdia

Fent-se valer de la seva influència social i política, però també de la de la seva dona Eva Duarte, es presentà a les eleccions presidencials del 4 de juny de 1946. Comptà amb el suport de la CGT, que va fer a la seva mida un partit polític anomenat Partido Laborista. En guanyar les eleccions, el líder argentí desmembrà el partit que l’havia dut a la victòria per formar el que s’anomenaria Partido Peronista –més endavant Partido Justicialista, avui en dia encara rellevant-.

S’inicià així l’ascens al poder del peronisme, que es mantindria fins a 1955, obtenint l’aval d’unes segones eleccions. La màxima expressió de la seva gestió fou l’Estat del Benestar: assistència mèdica als treballadors, residències de vacances subvencionades, enfortiment dels sindicats i la creació de fundacions d’ajudes als treballadors, com la Fundación Eva Perón. En el desenvolupament del mercat laboral, impulsat per la industrialització, es dugué a terme un creixement dels salaris, una disminució dels conflictes vaguístics i un increment de l’afiliació sindical. Els sindicats, però, quedaren sotmesos a l’estat peronista sota un procés de progressiva domesticació.

A partir de la modificació de la constitució per permetre la seva reelecció, Perón fou altre cop President de l’Argentina el 4 de juny de 1952. La segona presidència de Perón tingué un final tràgic: el 16 de juny de 1955, comandaments civils antiperonistes i les forces armades bombardejaren la Casa Rosada i la Plaza de Mayo, amb el resultat fatal de 300 morts. Davant aquest atac antiperonista, Perón va prometre revenja. Grups paramilitars i sindicats peronistes cremaren esglésies, comissaries i casernes militars amb el beneplàcit del govern. Alhora, les guerrilles d’extrema dreta van assassinar militants peronistes. En aquest clima proper a la guerra civil, les Forces Armades derrocaren Juan Domingo Perón en un colp d’estat el 16 d’octubre de 1955.

Amb Perón exiliat i el peronisme perseguit, s’acabà l’estabilitat democràtica al país, que viuria fins a 1983 un intermitent estat d’excepció. Malgrat la desitjada tornada de Perón a l’Argentina i la victòria a les urnes l’any 1973, el país no tornaria a tenir ni la pau ni el creixement econòmic dels primers anys de Perón. En aquest tercer mandat sorgí el que s’anomenà peronisme de dretes, a causa de les seves mesures antipopulars. Perón, que usà el sindicalisme i les guerrilles peronistes pel seu retorn, tingué com a objectiu primordial destruir-les.

L’1 de juliol de 1974 Juan Domingo Perón morí a causa de les complicacions d’una cardiopatia crònica. El peronisme, que s’havia convertit en un fenomen social més enllà de la política, va sobreviure a Perón i va esdevenir la terra promesa de la classe obrera argentina.