El 27 d’octubre de 1466 va néixer Desiderius Erasmus Rotterodamus, més conegut com a Erasme de Rotterdam. Podríem explicar moltes coses d’aquest personatge, ompliríem pàgines i més pàgines i encara seríem incapaços de fer-li justícia, doncs va ser un dels més grans pensadors del segle XV. I no estem parlant de qualsevol època, un segle en el qual també van conviure Maquiavel, Martí Luter, Tomàs Moro, entre altres.

Erasme va ser teòleg i escriptor. Fill d’un bisbe, la seva formació va girar en torn la religió des de ben petit. Més endavant va ser ordenat sacerdot. El jove Erasme segurament no era conscient dels maldecaps que aquesta posició, sumada al seu lliure pensament, li ocasionaria en el futur.

Tot i que l’obra més coneguda d’Erasme és l’”Elogi de la follia”, la seva més gran aportació va ser la traducció al grec de l’Antic Testament. Aquesta traducció va ser crucial per l’aparició d’un altre il·lustre personatge, el reformista Martí Luter. Però també va significar que Erasme quedés en una situació incòmoda, ja que se’l va començar a relacionar amb la reforma protestant i el trencament de la fe catòlica. Abans d’això, Erasme ja havia tingut desavinences amb l’Església, a la qual havia criticat, acusat de pràctiques corruptes i havia fet diverses crides al pacifisme i reclamat un retorn al cristianisme primitiu, molt més auster que el de la seva època.

frank-versteegen

Estàtua d’Erasme. Fotografia de Frank Versteegen

Hagués estat còmode per Erasme doblegar-se a les pressions de l’Església. Al cap i a la fi ell era un càrrec dins d’aquesta institució, a més d’un reconegut teòleg i una persona envoltada de religió des de la seva infantesa. Però la gran aportació d’Erasme, més enllà de les seves obres i teories, va ser el seu esperit crític i la seva convicció en la llibertat del pensament. Els protestants també van intentar decantar-lo de la seva banda, argumentant la seva reforma del cristianisme, però Erasme no va voler escollir cap dels dos bàndols.

Després de la seva mort, l’any 1536, Erasme va deixar un llegat incalculable, aclamat per molts, i acusat per uns altres que no van entendre que prioritzés les seves idees per davant de l’opinió pública i els fanatismes. No en va s’anomena a Erasme ‘el príncep de l’humanisme’, un moviment que ja de per si es va caracteritzar per la renovació i la crítica.

“La pau més desfavorable és millor que la guerra més justa”.