Tal dia com avui de l’any 1285 la malaltia i la mort sorprenien a Pere, dit el Gran, rei d’Aragó, València i Sicília, comte de Barcelona, a l’edat de quaranta-cinc anys. Si bé la data, com tantes altres efemèrides, té un caràcter anecdòtic, aquestes ens ajuden a recordar fets i personatges cabdals del passat. Tot i que això amb el cas del Rei Pere no sigui gaire necessari, doncs va ser i és encara avui considerat un dels sobirans més emblemàtics i destacats de la història de la Corona d’Aragó, la figura del qual només queda lleugerament empetitida per la del seu pare, Jaume I.

De la mateixa manera que el rei Conqueridor i el Llibre dels Fets, la vida de Pere el Gran seria glossada en una de les conegudes com Quatre Grans Cròniques, l’escrita per Bernat Desclot. Els regnats d’un i altre rei van ocupar la major part del segle XIII, i tot i que els dos són especialment recordats per les conquestes militars, i per ser considerades com un moment àlgid de la història de Catalunya i de la Corona d’Aragó, el cert és que trobem en Pere el Gran un canvi de rumb respecte de la política del seu pare.

Aquestes diferències ja es van manifestar abans d’iniciar-se el regnat de Pere, amb el matrimoni d’aquest amb Constança de Sicília, fet que el va implicar en primera persona en les seculars lluites de poder entre güelfs i gibelins a Itàlia. Constança era filla de Manfred, rei de Sicília fins 1266, quan va ser derrotat i mort per les forces de Carles d’Anjou, qui va convertir-se en senyor del sud d’Itàlia amb el beneplàcit papal. Per tant, aquest matrimoni li proporcionava una reivindicació sobre el tron sicilià, a canvi d’abraçar una causa, la gibelina, que es trobava en hores molt baixes, gràcies a l’aliança entre el Papat, Felip l’Ardit de França i la poderosa branca dels Anjou a Sicília, Nàpols i Provença.

La cort de Pere es va convertir en refugi de destacats gibelins com Roger de Llúria o Conrad Llança. Aquesta política de Pere el Gran contrasta amb la mantinguda per Jaume I, de conciliació amb el regne de França i renúncia a la expansió occitana, rubricada amb la signatura del tractat de Corbeil l’any 1258. També és cert que, excloses l’expansió cap al nord i gairebé exhaurides les possibilitats de reconquesta peninsular, la de l’expansió mediterrània quedava pràcticament com la única opció possible d’agregació territorial a la Corona. Aquesta es va produir l’any 1282, arran de la revolta coneguda com les Vespres Sicilianes, que va resultar amb l’expulsió dels angevins de Sicília, i la crida dels revoltats a Pere el Gran, que va desembarcar a l’illa i va ser coronat a Palerm. Aquesta revolta va ser el resultat de la conxorxa dels diferents enemics de Carles d’Anjou, entre els que figuraven Pere, que va ser-ne el gran beneficiat, així com el basileus Miquel VIII, que temia les ambicions expansionistes de Carles sobre Constantinople.

Davant la coronació de Pere el Gran com a rei de Sicília, el papa Martí IV va resoldre excomunicar-lo i desposseir-lo dels seus regnes, que anirien a parar al fill segon del rei de França, Carles de Valois. L’any 1283 es va organitzar una croada per a aquesta fi, i Pere, que havia governat amb tocs autoritaris, va ser obligat pels vassalls aragonesos, catalans i valencians, degut a la necessitat d’ajut financer i militar que requeria per part de les diferents Corts, i que en el cas de Catalunya va significar l’adquisició per part de la Cort General d’una funció co-legislativa. Com és ben conegut, l’any 1285 l’exèrcit croat va patir una epidèmia mentre mantenia el setge de Girona,i l’almirall Roger de Llúria va imposar la superioritat naval de la Corona, malbaratant així la invasió. Curiosament aquest any va coincidir la mort de la major part dels protagonistes d’aquests fets: Carles d’Anjou, el Papa Martí IV, el rei de França, Felip III, i el propi Pere, a causa d’una malaltia respiratòria durant la nit del 10 de novembre de fa set-cents trenta-un anys.

El rei va ser enterrat al monestir de Santes Creus, tal i com havia fet constar al seu testimoni, i va deixar en herència els regnes als seus dos fills, Alfons i Jaume, que van heretar també una complicada situació diplomàtica que no van poder resoldre fins la pau d’Anagni, deu anys més tard. Així doncs, el 10 de novembre bé podem commemorar la mort d’un monarca, el regnat del qual, per bé que breu i convuls, va situar la Corona d’Aragó al bell mig de la disputa política del moment, desafiant l’hegemonia francesa i del Papat, i que va sentar les bases de l’expansió mediterrània, que si bé potser no va ser la talassocràcia hegemònica fins al segle XV com afirma Soldevila, si va ser un actor fonamental en les relacions polítiques i comercials del Mediterrani durant els segles baix-medievals.