El Tió (o Soca o Tronca a Catalunya) és d’origen molt antic, segurament una tradició del Pirineu que es remonta fins a les profunditats de la història. Sembla ser que aquest tronc màgic que defeca regals o llaminadures tindria un origen pagà a les zones del Pirineu. En molts llocs es relaciona amb un personatge mític de les comarques pirinenques, l’Oncle Buscall, un home que viu al bosc tot l’any i agafa els troncs que s’han despertat de forma màgica i s’han tornat Tions de Nadal. Pels voltans de la Puríssima baixa a les valls i dóna un tronc a tots els nens perquè l’alimentin fins el dia de Nadal o de Sant Esteve i llavors els dongui regals. Aquest personatge mític el podem enllaçar clarament amb un altre personatge molt conegut a les valls pirinenques de més a l’oest, l’Elentzeiro, un home brut i begut que dóna regals als nens d’Euskal Herria.

Pel que fa la seva expansió per Catalunya, es creu que s’explicaria per la repoblació del sud del Principat amb habitants del Pirineu durant l’ocupació territorial dels Comtats Catalans a la Catalunya musulmana.

El Tió sembla que està relacionat amb els cultes a la fertilitat de la terra, igual que el nostre estimat i escatològic personatge dels pessebres, el Caganer. El Tió simbolitza els regals que ens dóna la terra i, d’alguna manera, ens prepara per rebre els de veritat: s’han acabat els dies curts i una nova collita s’atansa, un nou canvi s’apropa.

Nens fent cagar el Tió en una il·lustració noucentista. Font: Viquipèdia

Nens fent cagar el Tió en una il·lustració noucentista. Font: Viquipèdia

Tot i semblar una cosa molt típica solament del Principat, també era una tradició coneguda i practicada a tots els Pirineus: els aragonesos d’alta muntanya feien cagar la Tronca, Toza o Tizón de Nadal/Nabidat, així com els occitants, que feien cagar el cachafuòc. La tradició sempre és la mateixa, un tronc que defeca regals, tot i que té les seves variacions. En alguns casos es tracta d’una celebració comunitària en la qual tots els nens i nenes del poble van a fer cagar el Tió en comunitat i aquest els fa regals a tots per igual, amb la família al voltant. En el cas d’Aragó, la cançó la cantava el patriarca de la família.

Pel que fa el destí del Tió després de cagar, ha anat variant amb els anys. En un principi el Tió es llençava al foc i les cendres que en quedaven es feien servir de fertilitzant de la terra; en altres llocs aquell Tió es llençava a la Nit de Sant Joan al foc. Actualment a moltes cases se’l queden i el mateix tronc passa de pares a fills.

Pel que fa les cançons que es canten, no varien massa, totes són molt semblants. Malgrat tot, hi ha certes variacions segons les zones del Principat; això es constata al diccionari Alcover-Moll, el qual a part de d’explicar les paraules dialectals de cada zona, també en fa una petita descripció o posant cançons populars.

Aquí deixo uns dels exemples de Catalunya:

Caga tió
ametlles/avellanes i torró’
no caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons

Caga tió’
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó

Caga tió!
tió de nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera
el pollí a dalt del pi
corre, corre Valentí!
Correu, bous i vaques
gallines amb sabates
i porcs amb sabatots
correu, correu minyons!
que la Tieta fa torrons
el vicari els ha tastat
diu que són un poc salats

ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara, cara, cara!
ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara de pebrot!