Cartell convocant a la manifestació de Perpinyà en motiu dels 350 anys del Tractat del Pirineus. Font: Raco Català

Cartell convocant a la manifestació de Perpinyà en motiu dels 350 anys del Tractat del Pirineus. Font: Raco Català

Avui, 7 de novembre, es commemora el 358è aniversari del Tractat dels Pirineus. Aquest pacte va suposar la desmembració i enfaixament de Catalunya entre la corona hispànica i francesa, les dues potències sotasignants. A partir de llavors, els comtats catalans situats al nord dels Pirineus, terres que fins aleshores constituïen una unitat juridicopolítica i territorial pròpia, passaren a mans franceses. La divisió entre la Catalunya de Nord i el Principat és un invent de creació relativament recent, car històricament la suma d’ambdós territoris conformava una sola entitat: Catalunya. La signatura del document diplomàtic va trencar el transcurs històric i, de la nit al dia, es posava fi a un procés secular d’existència compartida que acabà per confegir una identitat i història comunes. Arran del Tractat dels Pirineus, catalans tant d’una banda com l’altra de frontera, malgrat conformar un sol poble, iniciaren un recorregut propi que transitaria a ritmes molt diferents.

No obstant això, el Tractat dels Pirineus, de pirinenc i català, en tenia més aviat poc. Se l’anomena així perquè se celebrà en un indret proper a la carena pirinenca, concretament a l’illa dels Faisans del riu Bidasoa, frontera entre les dues corones. Certament, del gruix del redactat, 124 articles, únicament dos feien referència explícita a la partició de Catalunya. Sovint la historiografia ha tendit a reduir-ne les connotacions a una àrea molt concreta, si bé la dimensió real d’aquest acord s’estén més enllà de la serralada, així com de Catalunya. Els requeriments se centraren primordialment en resoldre problemàtiques situades al cor del continent europeu, per tal de gestionar la desfeta de la Monarquia Hispànica.

La Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfàlia

Per comprendre de manera òptima i contextualitzar aquest gran acord geopolític i les conseqüències palmàries per Catalunya, convé estirar el fil històric fins a la segona dècada del segle XVII. L’any 1618 esclatà una veritable guerra continental coneguda com la Guerra dels Trenta Anys. Aquest conflicte comptà amb la participació de nombrosos agents centreeuropeus i el seu camp de batalla foren essencialment els territoris del Sacre Imperi Romano Germànic. De tots els participants, ens interessarem per la monarquia hispànica i el paper que va desenvolupar en aquesta guerra, car fou determinant per la història catalana.

La pujada al tron de Felip IV va encetar un nou capítol en el projecte polític dels Àustries. Després d’una època marcada per la manca d’intervenció efectiva i un pacifisme relatiu, els castellans es llançaren a consolidar l’hegemonia europea. La justificació que empraren per entrar de ple en el conflicte fou la defensa del catolicisme enfront de la puixança protestant. Ells mateixos es reafirmaren com el baluard del triomf catòlic. Tanmateix, aquest pretext pretenia únicament disfressar el vertader objectiu: l’aliança entre les dues branques de la dinastia dels Habsburg, situades a la península i Àustria, per tal d’augmentar la seva presència i poder al continent. França, en tot aquest entramat, era l’única potència amb capacitat real d’aigualir aquest propòsit, motiu pel qual pretenien encerclar-la.

Val la pena dir que la monarquia hispànica estava obligada a combatre per capgirar el rumb dels esdeveniments. El regne arrossegava des de feia massa temps problemes econòmics, especialment de liquiditat financera, provocats per les despeses sumptuàries i la corrupció. Si no aconseguien extreure rèdit del conflicte, llur posició hegemònica quedaria en entredit. El bàndol protestant (saxons, suecs i anglesos) i França eren plenament coneixedors de la situació que travessava la cort de Madrid. Des de feia temps planejaven el seu desballestament per repartir-se’n les rampoines. En joc hi havia la possibilitat de revertir l’ordre europeu.

Mapa de la divisió dels blocs enfrontants durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Font: Javier Cordera

Mapa de la divisió dels blocs enfrontants durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Font: Javier Cordera

Contra tot pronòstic, els primers compassos de la guerra foren favorables als interessos dels Habsburg. La reconquesta dels rebels flamencs, plaça de vital importància pels interessos dels Àustries, caigué en les seves mans. Aquesta fou l’única victòria important que aconseguiren en un conflicte especialment llarg i mortífer. L’aliança Habsburg, on hi hem de sumar els Estats Pontificis, era insuficient per fer front a l’eix protestant, cohesionat i decidit a fer trontollar els fonaments hispànics, en un conflicte desposseït de retòriques religioses.

Els fronts oberts a combatre s’incrementaven, fent minvar la capacitat militar castellana. Per a més inri, en els anys finals de la guerra esclatà la Revolta dels Segadors en la rereguarda hispànica. Els francesos no dubtaren ni un instant en donar suport a la rebel·lió i ocuparen el territori per garantir-ne la independència. De manera paral·lela, França, per tal d’impedir un triomf de la Monarquia Hispànica en aquesta llarga guerra, féu front comú amb els protestants. Aquest pacte tàctic, que ràpidament es desféu, fou determinant per forçar la rendició dels Habsburg. Vençuts totalment després de la batalla de Rocroi, el 1643, l’estranya aliança va liderar un procés de pau en el qual l’Europa vencedora es repartiria les despulles d’un imperi en fallida. Les ciutats germàniques de Münster i Osnabrück, situades a la regió de Westfàlia, foren les escollides per acollir els tractats de pau. Els suecs, saxons i anglesos s’asseien a la taula de negociació en una posició de força i certificaren llur domini en les respectives àrees d’influència corresponents. Ara bé, la gran triomfadora dels acords fou sens dubte França. No només havia trencat la línia de front que l’estava constrenyent, sinó que gràcies a l’esfondrament dels castellans se li presentà l’oportunitat idònia per apoderar-se del control d’Europa.

Mapa de la distribució territorial europea després de la Pau de Westfàlia i el Tractat dels Pirineus. Font: Robert Cuenca

Mapa de la distribució territorial europea després de la Pau de Westfàlia i el Tractat dels Pirineus. Font: Robert Cuenca

La fi d’un conflicte latent d’epicentre europeu

França s’alçava victoriosa sobre les cendres de la Monarquia Hispànica. Les aliances tàctiques, l’astúcia diplomàtica i la superioritat militar remaren en favor seu. Tenir dominade Alsàcia i Lorena va permetre-li deslliurar-se de la camisa de força dels Habsburg i barrar el pas entre les Set Províncies Unides i els Països Baixos d’Àustria, punt de connexió clau entre els dominis castellans i austríacs. Malgrat tot, la cort de Madrid seguia obstinada a recuperar els territoris perduts i connectar-los. Si d’una banda l’acord de Münster va pacificar el front holandès, la franja renanoalpina fou l’escenari reiterat de pugnes entre les tropes Borbòniques i Habsburgues. Mentrestant, Catalunya havia romàs sota control militar francès. El xoc entre ambdós exèrcits estrangers s’estava produint en un territori català desolat. Alhora, convé recordar que els francesos comptaren durant la seva ocupació amb la inestimable ajuda de catalans afrancesats partidaris de Lluís XIII. Sense les eines coercitives per fer front a la maquinària hispànica, l’única manera per garantir la República era encomanar-se a un altre rei. Aquesta complicitat amb els francs fou emprada de subterfugi per més endavant castigar exemplarment el col·laboracionisme.

El vell continent, en el seu conjunt, vivia una situació de relativa estabilitat arran dels acords de pau ratificats a Westfàlia. La nota discordant era protagonitzada per un conflicte bilateral entre la corona hispànica i francesa, focalitzat eminentment en aquests dos punts geogràfics. La resolució de l’encontre francoespanyol es prolongà onze anys. El cessament de les hostilitats no fou possible fins que una nova aliança anglofrancesa derrotà les tropes hispàniques a les Dunes, Flandes, l’any 1658. És aquí on trobem l’autèntic leitmotiv del Tractat dels Pirineus. Els Habsburg només clavaren el genoll a terra quan veieren perillar seriosament la seva presència a l’Europa central. L’obsessió dels Àustries espanyols era garantir a qualsevol preu les places en aquesta regió.

La guerra entre França i la Monarquia Hispànica acabà amb l’acord de pau definitiu signat al riu Bidasoa entre el 13 d’agost i el 7 de novembre de 1659. La negociació amb una Castella completament vilipendiada fou clamorosament favorable als interessos francesos. Els plenipotenciaris d’ambdues corones, Luis Méndez de Haro, de part hispànica, i el cardenal Giulio Mazzarino, per part franca, foren els encarregats de dirigir les trobades. El darrer dia, els monarques Lluís XIV de França i Felip IV de Castella foren oients de la lectura del text i juraren la seva aplicació. D’aquesta manera s’escenificava la voluntat compartida de respectar-se mútuament, fet determinant per garantir el casament previst entre el Rei de França i Felip IV.

Cal destacar, tal com s’ha dit, que si bé sovint s’ha volgut minvar el caràcter real del Tractat, aquest fou un acord d’escala europea. La majoria dels 124 articles tingueren requeriments específics per àmplies zones geogràfiques de l’Europa Occidental: es feia referència a Navarra, Portugal, les regions renanoalpines i al corredor territorial disputat entre França i l’Imperi germànic. Al mateix temps, més enllà de les clàusules territorials, també es van abordar qüestions relatives al dret civil, als intercanvis comercials i al llicenciament de tropes.

El repartiment de terres catalanes

Els articles 42 i 43 del Tractat dels Pirineus seccionaven de soca-rel la integritat territorial catalana. La seva disposició establia una frontera que deixava en mans franceses els comtats al nord dels Pirineus: el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya. Prèviament, s’havia assumit de manera consensuada que els Pirineus eren la frontera natural entre les dues monarquies. El compliment d’aquesta exigència aixecava un mur al bressol de la catalanitat. Aquesta línia divisòria no fou altra cosa que la partició d’un territori sota criteris aliens a la comunitat històrica que l’habitava, empenyent-la a viure minimitzada i immersa en noves lògiques polítiques, territorials, econòmiques, socials i culturals.

Els responsables de traçar la línia fronterera foren els membres d’una comissió mixta franco-hispànica. La impossibilitat d’arribar a un acord obligà a retornar la responsabilitat als plenipotenciaris. En aquest terreny els francesos jugaven amb avantatge, ja que els diplomàtics dels Habsburg eren uns complets desconeixedors de la geografia pirinenca catalana. Certament, el resultat desfavorable de les negociacions evidencia aquesta afirmació. L’article 42 establí que els comtats del Rosselló i del Conflent quedaven annexionats a França, així com 33 pobles de la Cerdanya i la vall de Querol fins a enllaçar amb el Capcir. L’anomalia d’aquesta transacció territorial fou Llívia, considerada una vila i no un poble, romanent isolada del territori hispànic.

Divisió dels antics comtats del Rosselló i la Cerdanya en un mapa polític actual. Font: Creative Commons

Divisió dels antics comtats del Rosselló i la Cerdanya en un mapa polític actual. Font: Creative Commons

L’article 43 se centrava en qüestions jurídiques, titlant la segregació de perpètua i irrevocable. D’aquesta manera el monarca hispànic es desentenia d’una part dels territoris catalans i trepitjava els preceptes recollits en les constitucions de Catalunya. En cap moment es va valorar l’opinió del Parlament de Catalunya. Disgregar la unitat territorial catalana estava en mans únicament de la Junta de Braços i la Generalitat, l’única autoritat legítima, ja que així ho establien tractats previs. El blindatge d’aquest article pretenia avançar-se a qualsevol rèplica constitucional o irredemptisme polític. D’altra banda, el secretisme de les reunions i l’ocultació d’informació dificultaren la resposta orquestrada des de les institucions de Catalunya. En el procés d’extirpació sobtat de les arrels històriques del poble català, les institucions sobiranes del territori no foren preses en consideració en cap moment. Les corts de Paris i Madrid feien palès el seu menyspreu cap a les autoritats catalanes. La resta d’articles que tenien una afectació directa als Comtats versaven al voltant de la restitució de béns i dignitats als desposseïts per els catalans desafectes de les dues bandes.

El Principat de Catalunya va quedar desposseït d’una cinquena part del seu territori i la seva població. Aquest esdeveniment fou titllat per l’historiador Josep Sanabre com la “mutilació de Catalunya”. Per acabar, esmentarem algunes de les conseqüències més immediates que tingué per a la població catalana a l’altra banda de l’Albera.

En primer lloc, cal mencionar la ratificació per part del monarca francès de les constitucions, institucions i privilegis de què gaudia la Catalunya del Nord. Promesa que fou incomplerta poc després a causa del desplegament al territori de l’absolutisme monàrquic, oposat al tradicional parlamentarisme vigent des de l’Edat Mitjana, i que va desmantellar el règim juridicopolític existent (Generalitat, Consell Reial, Audiència, Mestre Racional, etc.). El rei Sol, per tal de fer extensible la seva dominació sobre aquella nova i estrangera província, implantà el Consell Sobirà: una assemblea de magistrats i notables que actuava de representant del rei, de poder executiu i de cort de justícia. Aquest òrgan d’administració i justícia acabarà per obrar en pro de la repressió a tota temptativa dissident de la política francesa. És significatiu que els primers membres del consell fossin gairebé en la seva totalitat juristes profrancesos refugiats del Principat. De manera paral·lela, l’exèrcit francès tingué una destacada presència arreu, militaritzant la vida pública. S’establiren vuit places fortes i s’envià, aproximadament, un soldat per cada dotze habitants.

En segon lloc, el traçat de la nova frontera amb el Principat exercí una enorme pressió econòmica que travava unes relacions comercials plenament consolidades, cosa que assolà bona part del teixit productiu català. També s’aïllà la població de tot tipus de vincles familiars i s’impedí als nous súbdits de Lluís XIV d’anar a estudiar al sud o de dependre d’autoritats religioses ibèriques. Per a més inri, el Rosselló fou qualificat de province réputée étrangère i s’aplicà un sistema duaner amb províncies veïnes, com ara el Llenguadoc.

En tercer lloc i últim lloc, pel que fa a la qüestió cultural, convé clarificar que la població catalana en el moment de l’annexió era exclusivament catalanoparlant i ignorava per complet la llengua franca. És per aquest motiu que la corona mogué cel i terra per arraconar el català i imposar el francès en tots els àmbits. L’any 1662 un col·legi de Jesuïtes ja impartia l’ensenyament en la llengua oficial de l’Estat per als nois i, un any després, un contingent de monges vingudes de Besiers l’organitzava per a les noies. El 1682 s’estableix un termini de sis mesos per aprendre francès, requisit indispensable per exercir qualsevol càrrec públic, professió liberal o matricular-se a la universitat, evidenciant que no existeix cap altre mecanisme de promoció social que no passi forçosament per la francesització. No és d’estranyar que la burgesia perpinyanesa fos la primera i única classe social que acceptés l’alienació cultural, afermada a seguir dominant econòmicament i socialment la província. El 1700, la llengua catalana fou completament prohibida.