Tal dia com avui, un 19 de maig, però de 1960 van succeir els fets del Palau de la Música. Aquell mes de maig l’Orfeó Català tenia previst un concert a aquest emblemàtic edifici històric català, en homenatge a Joan Maragall en el centenari del seu naixement. El concert, com era habitual a les cantades, havia de finalitzar-se amb “El Cant de la Senyera”, del mateix poeta. Uns dies abans de l’acte, el governador civil de Barcelona conscient del gran pes simbòlic d’aquesta cançó, va prohibir que es cantés, fent ús de la censura típica de la dictadura franquista.

Imatge de l'interior del Palau de la Música. Font: Wikipedia

Imatge de l’interior del Palau de la Música. Font: Wikipedia

Pels sectors catalanistes aquesta decisió suposava l’evidència que dins del règim franquista mai estarien assegurades les llibertats nacionals. De fet, aquell 1960 s’havia iniciat l’anomenada “Operació Catalunya”, amb la que el règim franquista, i l’alcalde Porcioles, pretenia eixamplar simpaties i suports en certs sectors catalans. Aquesta estratègia contemplava el lliurement d’una carta municipal o la cessió de part del Castell de Montjuïc a la ciutat, i es plantejava com una obertura política que havia de permetre al règim netejar-se la cara per tal d’assegurar-se el suport de la burgesia catalana. Aquesta política es presentava com una resposta al caràcter específic que prenia a Catalunya l’oposició antifranquista, que entenia que la sortida de la dictadura havia de considerar la personalitat pròpia catalana, un fet que defensaven tant conservadors com el PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme a Catalunya.

Octaveta que es va llençar des del segon pis del Palau de la Música mentre el públic cantava "El Cant de la Senyera". L'havia escrit Jordi Pujol. Font: Wikipedia

Octaveta que es va llençar des del segon pis del Palau de la Música mentre el públic cantava “El Cant de la Senyera”. L’havia escrit Jordi Pujol. Font: Wikipedia

Part dels sectors conservadors catalans s’havien anat distanciant del règim, i ja no obeirien la censura franquista, sinó que intentarien donar-li resposta. En aquell concert del 19 de maig, en el que també hi eren presents quatre ministres de Franco, l’Orfeó Català no va cantar “El Cant de la Senyera”, però sí que ho feu part del públic, i és que al final del concert dotzenes de persones s’aixecaren i començaren a cantar-lo. Des del segon pis i coincidint amb la cantada del públic es varen llençar octavetes que havia escrit Jordi Pujol, i que sota el títol “Us presentem el General Franco” feien un dura crítica a la dictadura. En aquest text es denunciava sobretot la manca de llibertat en tots els àmbits de la vida cultural, política i religiosa.

La resposta a aquesta acció no es va fer esperar, i la policia de seguida la va reprimir entre cops i detencions. Jordi Pujol, que no havia assistit al concert, fou detingut i jutjat en Consell de Guerra, que el condemnà a set anys de presó. D’aquests només en complí tres a la presó de Saragossa, d’on en sortí el 1963.

Aquests fets sovint s’han considerat com el punt d’arrencada d’aquest activisme catalanista, de caire conservador i sovint lligat al catolicisme. El mateix Jordi Pujol, després de sortir de la presó, reivindicaria que aquest moviment catalanista havia de ser cívic, i no clandestí. Segons defensava, seria el manteniment i la consolidació d’una cultura catalana el que permetria definir la Catalunya que s’havia de construir. La defensa de l’ensenyament en català, la creació d’associacions, la publicació de revistes culturals o l’impuls de projectes com l’Enciclopèdia Catalana eren ara l’objectiu d’aquest moviment catalanista cívico-cultural que prendria molta rellevància després dels fets del Palau, i que acabaria determinant de manera clara l’evolució política de Catalunya.