Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Tal dia com avui, un 19 de maig, però de 1960 van succeir els fets del Palau de la Música. Aquell mes de maig l’Orfeó Català tenia previst un concert a aquest emblemàtic edifici històric català, en homenatge a Joan Maragall en el centenari del seu naixement. El concert, com era habitual a les cantades, havia de finalitzar-se amb “El Cant de la Senyera”, del mateix poeta. Uns dies abans de l’acte, el governador civil de Barcelona conscient del gran pes simbòlic d’aquesta cançó, va prohibir que es cantés, fent ús de la censura típica de la dictadura franquista.

Imatge de l'interior del Palau de la Música. Font: Wikipedia
Imatge de l’interior del Palau de la Música. Font: Wikipedia

Pels sectors catalanistes aquesta decisió suposava l’evidència que dins del règim franquista mai estarien assegurades les llibertats nacionals. De fet, aquell 1960 s’havia iniciat l’anomenada “Operació Catalunya”, amb la que el règim franquista, i l’alcalde Porcioles, pretenia eixamplar simpaties i suports en certs sectors catalans. Aquesta estratègia contemplava el lliurement d’una carta municipal o la cessió de part del Castell de Montjuïc a la ciutat, i es plantejava com una obertura política que havia de permetre al règim netejar-se la cara per tal d’assegurar-se el suport de la burgesia catalana. Aquesta política es presentava com una resposta al caràcter específic que prenia a Catalunya l’oposició antifranquista, que entenia que la sortida de la dictadura havia de considerar la personalitat pròpia catalana, un fet que defensaven tant conservadors com el PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme a Catalunya.

Octaveta que es va llençar des del segon pis del Palau de la Música mentre el públic cantava "El Cant de la Senyera". L'havia escrit Jordi Pujol. Font: Wikipedia
Octaveta que es va llençar des del segon pis del Palau de la Música mentre el públic cantava “El Cant de la Senyera”. L’havia escrit Jordi Pujol. Font: Wikipedia

Part dels sectors conservadors catalans s’havien anat distanciant del règim, i ja no obeirien la censura franquista, sinó que intentarien donar-li resposta. En aquell concert del 19 de maig, en el que també hi eren presents quatre ministres de Franco, l’Orfeó Català no va cantar “El Cant de la Senyera”, però sí que ho feu part del públic, i és que al final del concert dotzenes de persones s’aixecaren i començaren a cantar-lo. Des del segon pis i coincidint amb la cantada del públic es varen llençar octavetes que havia escrit Jordi Pujol, i que sota el títol “Us presentem el General Franco” feien un dura crítica a la dictadura. En aquest text es denunciava sobretot la manca de llibertat en tots els àmbits de la vida cultural, política i religiosa.

La resposta a aquesta acció no es va fer esperar, i la policia de seguida la va reprimir entre cops i detencions. Jordi Pujol, que no havia assistit al concert, fou detingut i jutjat en Consell de Guerra, que el condemnà a set anys de presó. D’aquests només en complí tres a la presó de Saragossa, d’on en sortí el 1963.

Aquests fets sovint s’han considerat com el punt d’arrencada d’aquest activisme catalanista, de caire conservador i sovint lligat al catolicisme. El mateix Jordi Pujol, després de sortir de la presó, reivindicaria que aquest moviment catalanista havia de ser cívic, i no clandestí. Segons defensava, seria el manteniment i la consolidació d’una cultura catalana el que permetria definir la Catalunya que s’havia de construir. La defensa de l’ensenyament en català, la creació d’associacions, la publicació de revistes culturals o l’impuls de projectes com l’Enciclopèdia Catalana eren ara l’objectiu d’aquest moviment catalanista cívico-cultural que prendria molta rellevància després dels fets del Palau, i que acabaria determinant de manera clara l’evolució política de Catalunya.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>