Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Nombroses han sigut les batalles del món antic que han passat a la història per la seva magnitud i importància, ja sigui per la logística militar emprada, pel nombre de morts o pels relats divins o heroics que, posteriorment, han abraçat el fet. Tal dia com avui, 10 de març, de l’any 241 a.C finalitzà la Primera Guerra Púnica (264 – 241 a.C), la primera de les tres que van lliurar la República Romana i la República Cartaginesa, considerades al s. III a.C. com les dues grans potències del Mediterrani occidental.

Precedents 

Hieró II de Siracusa (306 – 215 a.C.), tirà grec que governava Sicília, al 271 a.C va decidir acabar amb la inestabilitat imperant provocada pels mamertins, grups de mercenaris italians de la regió de la Campània que feia dècades que saquejaven els camps i les vil·les de l’illa. Conscients de la impossibilitat d’afrontar sols el conflicte, van proposar una aliança tant a cartaginesos com a romans i, mentre els primers van pactar amb Hieró II i van refusar el tracte, els segons, després d’intensos debats, van decidir prendre cartes en l’assumpte. El Senat romà d’una banda es mostrava reticent a l’hora d’ajudar a mercenaris, però, per l’altra, era coneixedor de la importància geoestratègica i de la riquesa de Sicília. Apli Claudi Caudex, qui fou nomenat cònsol l’any 264 a.C., va donar el vistiplau a la decisió votada. La guerra era inevitable.

Desenvolupament del conflicte 

Els romans desembarcaren a la ciutat de Messina l’any 264 a.C i ràpidament aconseguiren sotmetre a Hieró II. L’objectiu real no era només derrotar a Hieró II, sinó aconseguir el control efectiu de tota l’illa, la qual cosa implicava expulsar als cartaginesos. Juntament amb Siracusa, altres ciutats van decidir unir-se al bàndol romà, fet que va permetre mantenir un exèrcit aprovisionat a l’illa i no haver de dependre d’una ruta marítima dominada per la força naval enemiga.  Després d’anys de lluita i d’avançar i retrocedir, la balança començava a decantar-se a favor dels romans, els quals, desitjosos d’aconseguir un final de guerra més ràpid que el que oferien els llargs setges a l’illa (com per exemple el de la ciutat d’Agrigent el 262 a.C.), començaven a assimilar que la solució era atacar Cartago, el centre neuràlgic de les operacions enemigues. 

Mapa del mar mediterrani occidental al 264 a.C., abans de l’esclat de la Primera Guerra Púnica (Font: Viquipèdia)
Mapa del mar mediterrani occidental al 264 a.C., abans de l’esclat de la Primera Guerra Púnica (Font: Viquipèdia)

Conscients de la seva inferioritat militar en l’àmbit terrestre, els cartaginesos van recórrer als serveis d’un famós líder mercenari, l’espartà Xàntip (s.III a.C), qui reestructurà l’exèrcit i l’entrenà amb les tàctiques de la falange grega. Marc Atili Règul, qui era cònsol l’any 256 a.C., es precipità al combat conduint el seu exèrcit als camps de Bagrades, on fou estrepitosament derrotat per una ingent quantitat de soldats i elefants. La logística militar emprada pels cartaginesos va superar notòriament a les legions romanes, desorganitzant les formacions i causant nombroses baixes, a la vegada que la cavalleria cartaginesa destrossava a la romana. Alguns soldats van aconseguir fugir; això no obstant, la majoria de l’exèrcit fou rodejat i aniquilat (una situació similar a la batalla de Cannes de l’any 216 a.C.). 

El tan anhelat final del conflicte no arribà, ans el contrari, els cartaginesos van traslladar novament la guerra a l’illa de Sicília. Des de l’any 256 a.C. fins al 241 a.C., el conflicte prengué una nova dimensió: tant uns com altres tractaren de tallar línies de subministrament, assegurar posicions, controlar punts clau, reclutar nous soldats, etc., i no fou fins l’any 241 a.C quan tingué lloc la batalla definitiva. 

La República Romana es va saber adaptar a les noves circumstàncies, possiblement com una forma de compensar la seva inexperiència, i va decidir construir naus resistents a les adverses condicions climàtiques, ja que anteriorment moltes s’havien enfonsat (en el desastre de Camarina es van arribar a perdre dues-centes naus). A la primavera del 241 a.C. els exploradors romans van detectar una gran flota cartaginesa a les illes Àgates plena de provisions per abastir les tropes d’Amílcar Barca (270 – 228 a.C.), qui s’estava preparant per a una contraofensiva. El cònsol Gai Lutaci Catul, decidit a no deixar-los descarregar la mercaderia, maniobrà les naus romanes endinsant-se a territori enemic per tal d’efectuar el cop definitiu. Les naus cartagineses, condicionades per la sobrecàrrega, no van poder fer front a l’atac, mentre que els romans van gaudir de l’avantatge de la mobilitat i l’agilitat sobre l’aigua. L’armada va envestir els vaixells cartaginesos i aproximadament la meitat de la flota va ser destruïda o capturada. Sense recursos per preparar una nova batalla, Cartago va admetre la seva derrota i va signar el tractat de Lutaci, concloent d’aquesta manera la Primera Guerra Púnica.

Foto de les restes de la base naval a la ciutat de Cartago. Abans de la guerra, Cartago posseïa la flota més poderosa del mediterrani occidental (Font: Viquipèdia)
Foto de les restes de la base naval a la ciutat de Cartago. Abans de la guerra, Cartago posseïa la flota més poderosa del mediterrani occidental (Font: Viquipèdia)

Transcendència històrica 

Després de 23 anys de guerra, Roma va aprofitar la debilitat púnica per annexionar, també, les illes de Còrsega i Sardenya. Els cartaginesos van protestar per aquesta acció, la qual suposava una violació del tractat de pau recentment assolit. Tanmateix, el fet d’haver de fer front en paral·lel a la guerra dels mercenaris (241 – 238 a.C.), provocà que el 238 a.C, Cartago hagués de cedir la sobirania de les dues illes. D’aquesta manera, la República Romana es convertia en la principal potència del Mediterrani occidental, no només per la importància dels nous enclavaments marítims, sinó també per la sofisticació de la nova tàctica militar naval. Per la seva part, Cartago, condemnada a pagar una inassolible indemnització de guerra, es va veure obligada a expandir-se per altres territoris a la recerca de matèries primeres que li permetessin aconseguir els recursos necessaris per recuperar el seu poder econòmic. El que desconeixia Roma és que aquestes dures clàusules acabarien comportant, a la llarga, un creixement desmesurat de la civilització cartaginesa a Hispània

Aquesta mostra de menyspreu i prepotència romana serà la que mantindrà viva la flama de l’odi cartaginès, que uns anys més endavant desembocarà en la Segona Guerra Púnica (218-201 a.C). Això, però, és una altra història.

1 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>