Per tal de comprendre el nomenament de Guifré, cal que abans ens contextualitzem mínimament en la història política i institucional del desenvolupament de l’Imperi Carolingi. Particularment, en la del Regne franc occidental i de la marca o marquesat de Gòtia, que inclou l’antiga Septimània i el nord-est de l’antiga Tarraconense visigòtica.

Cal ser conscients també que és el rei franc qui nomena els diversos comtes i càrrecs per exercir les seves funcions dins l’Estat carolingi; i que òbviament els nomena a conveniència de l’estratègia i conjuntura política. Així doncs, per evitar possibles usurpacions dels seus honors i possessions, sovint són atorgats a personalitats que no són originàries del lloc a administrar, en detriment de les aristocràcies autòctones. Per aquests i altres motius, el conflicte polític i bèl·lic pel manteniment de l’ordre carolingi serà una constant que s’anirà aguditzant en el seu procés de disgregació.

En color blau, el Regne franc occidental; en groc, el ducat o marquesat de Gòtia entre els segles IX i X. Font: viquipèdia.

En color blau, el Regne franc occidental; en groc, el ducat o marquesat de Gòtia i els seus comtats entre els segles IX i X. Manquen, però, altres comtats fronterers de la Marca hispànica. Font: Viquipèdia.

Tot i les previsions, foren freqüents les revoltes comtals per tal de refermar-se en el poder. És d’especial interès el cas de Bernat de Septimània, duc de Gòtia i comte de Barcelona (entre molts altres) que, en 842, es revoltà contra el rei franc Carles II el Calb en ser desposseït per aquest del comtat de Tolosa. Enmig de la revolta, el 843 es firmava el Tractat de Verdun, que posava pau entre els fills del difunt Emperador Lluís el Pietós: Lotari I, Carles II el Calb i Lluís II el Germànic.  L’Imperi Carolingi quedava, així, dividit en tres regnes.

Retornant a la Gòtia, el 844 el rei Carles II derrotà i ajusticià finalment a Bernat de Septimània gràcies a la fidelitat del visigot Sunifred I, comte d’Urgell-Cerdanya, que lluità lleialment en nom del monarca.  Probablement per això i per la seva anterior victòria vers una important ràtzia sarraïna, Sunifred I rebé aquell mateix any una gran part dels honors de Bernat, esdevenint, entre d’altres, comte de Barcelona, Osona, Girona, Besalú, Narbona, Nimes i (el 846) de Conflent.

Repartiment de l'Imperi Carolingi en els tres regnes. El Regne franc central de l'Emperador Lotari I, el Regne franc oriental de Lluís el Germànic i el Regne franc occidental de Carles II el Calb. Durant el transcurs del segle IX aquestes fronteres patiren constants i dràstics canvis, normalment en detriment del territori franc central. Font: Viquipèdia.

Repartiment de l’Imperi Carolingi en els tres regnes. El Regne franc central (verd) de l’Emperador Lotari I, el Regne franc oriental (groc) del rei Lluís el Germànic i el Regne franc occidental (rosa) del rei Carles II el Calb. Durant el transcurs del segle IX aquestes fronteres patiren constants i dràstics canvis, normalment en detriment del territori franc central. Font: Viquipèdia.

Tot i això, el 848 Guillem de Septimània, fill de Bernat, s’apoderà dels comtats de Barcelona, Empúries i executà a Sunifred I i al comte Sunyer I d’Empúries. El 850, Carles el Calb aconseguí derrotar a Guillem i restablí l’ordre fent nomenar a nous comtes, entre ells Aleram, marquès de Gòtia i comte de Barcelona i Empúries i Salomó, comte d’Urgell-Cerdanya i Conflent.

Com Aleram, diversos marquesos i comtes d’origen franc s’anaren succeint. El darrer de tots ells seria Bernat de Gòtia, nomenat el 865 un cop derrotada la sublevació de l’anterior comte i marquès Humfrid contra el rei Carles.

El 870, Carles II el Calb convocà una assemblea a Attigny on, d’entre d’altres moltes qüestions, aparentment hauria nomenat a un tal Guifré comte d’Urgell, Cerdanya i Conflent. Aquest tal Guifré no era altre que el fill primogènit del comte Sunifred I, mort feia poc més de vint anys. Probablement, el seu nomenament constituís una mena de recompensa a la fidelitat del seu difunt pare. Tot i això, Guifré ràpidament cedeix privadament la gestió comtal de Conflent al seu germà Miró, essent aquesta pràctica un precedent als futurs esdeveniments polítics.

El 875 la política franca es tensà: Carles II el Calb fou coronat Emperador d’occident en morir el seu nebot Lluís II d’Itàlia i intervenir en favor de la seva successió el papa Joan VIII.

Aquest últim necessitava un defensor fort que aturés les incursions sarraïnes a Itàlia.  És per això que Carles convoca el 877 una assemblea a Quierzy-sur-Oise per convèncer als magnats de realitzar-hi una expedició. Davant la negativa d’aquests, Carles promulga la capitular de Quierzy que, excepcionalment, feia heretables els diferents honors en cas de mort. Tot i aquesta seguretat, són molts el que no el segueixen, entre ells el cunyat del rei, Bosó V de Provença, i el comte de Barcelona Bernat de Gòtia.

Marxant amb menys forces de les esperades, Carles travessà els Alps i entrà a Itàlia, on rebé notícies del gran exèrcit de Carloman de Baviera, fill de Lluís el Germànic, que es dirigia a enfrontar-lo per reclamar el títol d’Emperador. Carles es veu forçat a recular per demanar auxili, però molts d’aquells nobles que no l’havien seguit es revoltaren contra ell i l’obligaren a seguir retirant-se: Bernat de Gòtia fou un dels instigadors i Carles II el Calb morí de malaltia mentre intentava fugir.

Tot i això, a finals de 877, Lluís II el Tartamut, rei d’Aquitània i fill de Carles, hereta de facto el regne i aconsegueix una entesa amb els revoltats. Bernat de Gòtia, però, s’hi nega. És aquí quan Miró de Conflent i Guifré d’Urgell-Cerdanya, mantenint-se fidels al rei, ataquen les tropes de Bernat de Gòtia a la Septimània i, unint forces amb el vescomte Lindoí de Narbona, aconsegueixen reduir-les.

Imatge de la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica dels comtes catalans escrita pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll iniciada finals del segle XII. Font: Viquipèdia

Imatge de la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica dels comtes catalans escrita pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll iniciada finals del segle XII. Font: Viquipèdia

Mentrestant, el papa Joan VIII inicià un viatge per mar amb l’objectiu de convocar un Concili a Lió. Finalment, i per diverses indisposicions, aquest s’acabà iniciant a la ciutat de Troyes l’estiu de 878. Hi assistiren la gran majoria del clergat franc i dels comtats de les marques i, d’entre molts afers eclesiàstics i polítics, es parlà de les usurpacions dels béns que Bernat de Gòtia i altres magnats havien fet a l’església durant la revolta. El set de setembre el Papa coronà oficialment al rei Lluís II el Tartamut i el dia onze del mateix mes, enmig d’un banquet organitzat per Bosó V, el rei i els seus consellers decidiren distribuir els honors que disposava Bernat, antic marquès de Gòtia,a favor del cambrer reial Teodoric, de Bernat comte d’Auvernia i d’altres secretament disposats”.

Així era testimoniat als Annals de Saint-Bertin i, tot i que el seu escriptor Hicmar no en va anotar els noms, per la posterior recerca documental podem deduir que alguns d’aquells secretament disposats foren Guifré com a comte de Barcelona i Girona i el seu germà Miró com a comte del Rosselló.

Els anys que vindrien seguiren en constants canvis: el 879, Bernat de Gòtia seria definitivament derrotat a la ciutat d’Autun i Lluís II el Tartamut moriria deixant dos fills menors d’edat. El que era segur és que als comtats catalans cap rei franc tornaria a designar mai més un altre comte.