Avui es compleixen 185 anys de la mort d’un dels filòsofs més importants de tots els temps. L’últim, segurament, dels més grans metafísics i mestre de la dialèctica. Tanmateix, no va destacar sols com a filòsof. Testimoni directe de la Revolució francesa, la va defensar tot i criticar-la, com a introducció veritable de llibertat en les societats occidentals per primera vegada en la històrica escrita. Aquesta cosmovisió el va portar desenvolupar idees del pensament il·lustrat introduint que l’existència de l’home era històrica, fet no plantejat fins llavors i que significava que hi havia una identificació de l’existència singular, a la vegada que una existència universal.

Aquest pensament el portà a postular l’anomenada “fi de la història”, recuperant aspectes de la tradició cristina però escapant del prisma teològic. Hegel teoritzava que la fi de la història pivotava en el desplegament del projecte burgès emprès en la Revolució Francesa, el qual era present en cada instant del procés històric i que no tindria, possiblement, un punt de tancament. Les interpretacions en relació al sentit d’aquesta expressió, referents a si es tractava de quelcom present a cada instant del procés històric i que si tindria un punt de tancament, o no, encara es troben a debat en l’actualitat. Proba d’això n’és que autors posteriors l’hagin utilitzat per denominar el final de cicles històrics (donant peu a una etapa no cíclica) i estabilització definitiva governada per un etern no retorn de la humanitat lligats a la concepció de progrés, com va ser d’entrada Marx i com ha sigut darrerament Fukuyama.

Sens dubte la seva obra i el seu pensament són claus per entendre la modernitat com a tal i la història contemporània. Cal dir que aquesta aturada de la història, tot i els pronòstics, de moment no s’ha donat. Assistirà la humanitat, algun dia, a la fi de la història?