L’any 1542 l’Emperador Carles V governava – amb més o menys efectivitat – un territori força important de les anomenades “Indias de Castilla”, és a dir, d’Amèrica. Els dos grans imperis natius ja havien sigut conquerits pels castellans, l’Imperi Mexica havia caigut davant d’Hernán Cortés i Francisco Pizarro havia aconseguit derrocar a l’Inca Atahualpa. La brutalitat dels conqueridors havia permès a la Monarquia Hispànica expandir la seva jurisdicció al llarg del Nou Món, però el poder s’exercia sobre unes poblacions indígenes no-cristianes que des de l’establiment de la colònia havien estat massacrades i brutalment explotades.

Des dels primers anys d’establiment hispànic a Amèrica sorgiren veus que criticaven l’actitud dels conqueridors i colonitzadors vers els natius. Bartolomé de las Casas és el cas més conegut, el frare dominic faria arribar les seves queixes al propi monarca, donant peu a l’efemèride d’avui, però no seria l’únic. Els lectors que hagin vist la pel·lícula “I también la lluvia” estaran familiaritzats amb la figura d’Antonio de Montesinos, un altre dominic que criticà amb duresa les pràctiques dels colonitzadors de l’Illa de La Espanyola. Part del clergat no oblidava que una de les teòriques funcions dels castellans a Amèrica era la de transmetre la fe cristiana a als seus habitants i era força difícil fer-ho si aquests treballaven sense descans o directament morien.

Els crítics amb la situació que s’estava vivint durant la primera meitat del segle XVI a Amèrica denunciaren a la Península les violències succeïdes, volien un millor tracte per als indígenes, que aquests no fossin esclavitzats i que s’aturés la desfeta demogràfica que s’estava vivint a les Índies. El seu paper va fer que la monarquia establís lleis de protecció dels natius, com comentarem a continuació, però no hem de caure amb idealitzacions d’aquests personatges. No podem oblidar que malgrat ser més indulgents amb els indígenes, religiosos com Montesinos o Las Casas no qüestionaven la imposició de la fe catòlica sobre les poblacions indígenes, ni la supremacia cultural castellana respecte a poblacions considerades salvatges, simplement creien que el domini no havia de ser tan brutal com ho estava sent.

És en aquest context quan un 20 de novembre de l’any 1542 s’emetrien les “Leyes Nuevas”, un compendi legal que abolia l’esclavitud indígena, obligava als colonitzadors a pagar un salari als natius que treballessin per a ells, i posava força límits a la institució de la “encomienda”. Les “Leyes Nuevas” es decretarien després de la publicació de l’obra de Las Casas “Brevísima relación de la destrucción de las Indias” i d’un intens debat a la Cort sobre la condició dels indígenes americans.

El primer paràgraf del compendi legal que parla dels indígenes ho fa de la següent manera:

“Y porque nuestro principal yntento y voluntad siempre ha sido y es de la conservaçion y agmento de los yndios y que sean ynstruidos y enseñados en las cosas de nuestra sancta fee catholica y bien tratados como personas libres y vasallos nuestros como lo son (…)”

A la imatge es pot llegir el text original al que es fa referència. Font: Pares

A la imatge es pot llegir el text original al que es fa referència. Font: Pares

L’indígena era per a la monarquia un “vassall lliure de la Corona”, malgrat que l’afirmació soni força bé no hem d’oblidar que els vassalls lliures de la Corona de la Península vivien en condicions de vida durissimes, malgrat això l’afirmació ens pot ajudar a entendre la percepció que tenia la monarquia de la realitat americana.

Des de l’actualitat podem veure els resultats de la colonització, l’extermini total dels natius en alguns espais com les Antilles, la marginalització dels indígenes on aquests van aconseguir sobreviure… observem com els resultats de l’arribada europea a Amèrica van ser, a la pràctica, un genocidi. Analitzant la història, però, no podem desprendre’ns de la percepció que es tenia a l’època sobre la realitat que s’estava vivint.

Els resultats de les “Leyes Nuevas” van ser més aviat reduits, Carles V podia emetre totes les lleis que volgués, però des de la Península Ibèrica tenia un control limitat sobre la realitat americana. La monarquia podia pensar sincerament que s’havia de millorar la situació dels indígenes, els discursos de persones com Las Casas podien haver afectat als monarques que els sentien i que no podien concebre com a positives, des de la seva escala de valors, les situacions que s’estaven donant a Amèrica.

La pràctica indiana estaria força llunyada de la legalitat vigent, els colonitzadors podien ignorar de forma més o menys flagrant – i ho feren – les disposicions de la Corona, i en conseqüencia la situació dels indígenes no milloraria massa, els beneficis econòmics que s’obtenien de la seva explotació eren massa grans com perquè algú acceptés reduir-los voluntariament a canvi del benestar d’una població que era menyspreava profundament en base a un sentiment de superioritat cristiana. Tampoc podem d’oblidar que aquests beneficis revertien en part sobre la Monarquia.

Quan parlem d’una realitat passada que té efectes directes a l’actualitat és fàcil transmetre’n una visió massa simplista, però no hem d’oblidar que la conquesta i la colonització d’Amèrica – valoracions a banda – fou un fenomen extremadament complex que s’ha de veure des de diferents òptiques com la que ens aporta parlar de les “Leyes Nuevas” i del context en el que es donaren.