El 20 de febrer de 1989 cinquanta-set joves de l’Estat espanyol, vuit d’ells a Catalunya, van decidir negar-se a reconèixer l’autoritat militar i presentar-se a la crida a files del servei militar obligatori. A partir d’aquell dia i cada cop que hi havia una nova crida cada dos mesos, centenars de joves se sumaren a aquella iniciativa presentant-se als jutjats militars per a declarar-se insubmisos. Amb aquestes accions massives es feia visible la campanya d’insubmissió a la mili i també a la prestació social substitutòria, una de les lluites de desobediència civil que més repercussió tingué a l’Estat espanyol el darrer terç del segle XX.

Tot i que el moviment d’insubmisos sortí a la llum aquell mes de febrer de 1989, la lluita antimilitarista i d’objecció de consciència comptava amb un llarg recorregut, iniciat de forma individual pels diversos objectors de consciència que es plantaren davant la crida a fer el servei militar durant els anys setanta. L’any 1971 l’andalús Pepe Buenza es convertí en el primer objector de consciència quan es negà a fer la mili adduint arguments antimilitaristes i pacifistes. Fou el primer que ho feia per motius polítics a l’Estat espanyol -els Testimonis de Jehovà ja ho havien fet anteriorment per motius religiosos-, cosa que li comportà ser sotmès a un Consell de guerra, jutjat per desobediència i condemnat a dos anys de presó. Arrel d’aquest cas i diversos que el seguiren, es crearen diverses agrupacions d’objectors de consciència com fou el moviment d’objectors de Can Serra creat a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1975, els integrants del qual foren internats al castell militar de Figueres al negar-se a prestar el servei militar obligatori. Dos anys més tard, i amb la intenció d’agrupar tots aquests petits grups d’objectors i organitzar-se a nivell estatal, es fundà el Moviment d’Objecció de Consciència, basat en la desobediència seguint l’estratègia de la no-violència, que s’anà enfortint a mesura que els joves anaven prenent consciència en contra de la mili.

Cartell del Moviment d’Objecció de Consciència editat al 1988 on hi apareixen les principals figures polítiques de l’època i on es crida a la insubmissió. Font: Col·lecció de Cartells Fons Josep Vinyals (Universitat Autònoma de Barcelona)

Cartell del Moviment d’Objecció de Consciència editat al 1988 on hi apareixen les principals figures polítiques de l’època i on es crida a la insubmissió. Font: Col·lecció de Cartells Fons Josep Vinyals (Universitat Autònoma de Barcelona)

Amb la presentació, l’any 1983 per part del govern del PSOE, de la Llei d’Objectors de Consciència, que aquest moviment rebutjava tot defensant la insubmissió com a única via per a aconseguir la total desaparició del servei militar i el servei civil substitutori obligatoris, el moviment feu un salt endavant en les seves reivindicacions i accions públiques. El Moviment d’Objecció de Consciència organitzà una declaració d’objecció col·lectiva contra aquella llei, que signaren més de dos mil joves, en què expressaven la voluntat de desobeir-la. L’any 1989 es produïren els primers judicis amb penes de presó, els més rellevants del quals foren el consell militar que patiren dos catalans membres del moviment Mili-KK, que foren condemnats a 13 mesos de presó. Aquesta repressió, que volia castigar la desobediència i escarmentar el moviment antimilitarista va provocar un efecte contrari, multiplicant-se el nombre d’insubmisos, cosa que donà peu a la acció que protagonitzaren aquells 57 joves el 20 de febrer de 1989.

Per tal de rebaixar la tensió existent entre el moviment antimilitarista cada cop més fort i els estaments militars, el govern optà per traspassar a la jurisdicció civil totes les causes obertes per als objectors insubmisos, deixant de ser competència militar els judicis contra aquest moviment. Tot i així, aquest moviment continuà creixent fins que el 1996 el govern d’Aznar va decidir professionalitzar l’exèrcit a proposta de CiU. Malgrat l’assoliment d’aquesta fita, els delictes relacionats amb la insubmissió continuaren vigents i amb elles les mobilitzacions que no acabaren definitivament fins que, l’any 2002, el govern es veié forçat a reformar el Codi Penal i el Codi Militar amnistiant prop de 4.000 insubmisos processats.