1 de setembre de 1870. La culminació de la derrota francesa i la victòria prussiana, la primera batalla moderna, la caiguda de Napoleó III i la creació de la III República Francesa, l’establiment del II Reich, els orígens de la Comuna de París. Tot això és el que va permetre la batalla de Sedan. Com s’hi va arribar i com es va desenvolupar?
La creació d’una Alemanya unificada era ja un somni acaronat des del segle XVIII per les dues grans potències de l’espai germànic: Prússia i Àustria, on regnaven, respectivament, les dinasties Hohenzollern i Habsburg. La consolidació i supremacia militar prussiana va crear una cultura molt militaritzada on l’element marcial sempre va tenir una supremacia de facto sobre l’element civil. De fet, fou únicament pel seu exèrcit (i el seu monarca, Frederic II “el Gran”) que Prússia havia sobreviscut durant la Guerra dels Set Anys (1756-63) contra França, Rússia, Suècia i Àustria i s’havia consolidat com a gran potència europea.
Durant el segle XIX, amb l’arribada del nacionalisme polític, els projectes d’unificació italià i alemany es posaren sobre les taules de la diplomàcia europea (la qual ja era el centre de decisions més important del món) com a grans reptes a tractar. Itàlia i Alemanya van iniciar i acabar els seus processos d’unificació en dates molt semblants, però els dos casos eren molt diferents.
I és que, malgrat que per realisme polític Otto von Bismarck (1815-98), el canceller de ferro prussià, va decidir la construcció d’una “petita Alemanya” (això volia dir, excloent incorporar a Àustria en la unificació), la perspectiva d’una Alemanya unificada sota la direcció prussiana espantava a totes les cancelleries europees. En només dos anys, Prússia anirà a dues guerres que guanyarà amb una facilitat insultant per a aconseguir aquest objectiu; primer, contra Dinamarca (1864), i després contra Àustria (1866). Serà precisament contra Àustria que Prússia demostrarà la seva superioritat armamentística a la batalla de Könniggrätz (1866) i passarà a ser el gran referent militar a Europa.
Després d’haver provocat hàbilment els francesos, Otto von Bismarck aconseguí un dels seus més grans objectius per a acabar amb la unificació alemanya: una guerra contra França, la qual s’allargaria fins el 1871 i acabaria amb la proclamació del II Reich alemany al palau de Versalles. Durant aquesta guerra, es desenvoluparen molts dels trets dels grans conflictes del segle XX, com ara la participació civil en la lluita contra l’invasor (ja perfilat a l’inici del segle XIX durant les guerres napoleòniques), la lluita urbana, la repressió contra la rereguarda (a la batalla de Bazeilles, poc abans de la de Sedan, les tropes prussianes afusellaren a 31 civils francesos mitjançant tribunals marcials per la seva suposada ajuda a les tropes franceses) o la continuació de la revolució armamentística.
Després d’haver patit tres contundents derrotes contra els prussians, l’exèrcit francès només disposava de les forces dirigides pel mariscal Patrice de Mac Mahon. Però en lloc d’anar a defensar París, el francès decidí d’ajudar les forces gales assetjades pels teutons a Metz. L’exèrcit germànic, assabentat de les seves intencions, l’interceptà i Mac Mahon va haver de retirar-se a la petita ciutat emmurallada de Sedan. Era el preludi del desastre.
Després d’haver estat menystinguts pels camperols francesos, que es negaven a alimentar a les tropes gales, el panorama trobat pels soldats a la ciutat era desesperant, doncs no es tenia capacitat per a mantenir l’exèrcit més enllà de dos dies. Mentrestant, els prussians havien rodejat la ciutat i amb els seus més de 400 canons (d’una qualitat molt superior a la dels seus contrincants) començaren a disparar sobre la ciutat. Malgrat els intents de fugir per una ruta controlada pels francesos, les tropes prussianes preveieren els seus moviments i unes hores després venceren a pesar de les tres càrregues de la cavalleria francesa.
Malgrat que Napoléo III (1852-70) es posà en ocasions al front de les tropes per a encoratjar-les, veié clarament que tota resistència era inútil. A la primera hora del dia següent, havent-se posat coloret per a dissimular que estava greument malalt, l’emperador francès es rendí davant del monarca prussià Guillem I (1861-88) mentre els seus propis soldats li giraven l’esquena. La batalla que havia acabat per segona volta amb la dinastia dels Bonaparte se saldà amb 3000 morts franceses, 2320 alemanys; 14.000 ferits gals i 5980 prussians; i 103.000 presoners.
Quan les notícies arribaren a París, una revolta popular tombà el Segon Imperi i proclamà la III República (1870-1940). Malgrat els acords arribats entre els alts mandataris francesos i prussians, el nou govern no els acceptà, motiu pel qual la guerra va continuar. El següent i últim episodi d’aquest conflicte va ser el setge de París, on cal trobar les arrels de la futura revolució de la Comuna de París (1871).
