La nit del 13 de febrer del 1352, enfront de les costes de Constantinoble, va produir-se l’anomenada “Batalla del Bòsfor” entre les flotes de la coalició veneciano-aragonesa i la de l’exèrcit genovès. El resultat final va ser una victòria pírrica per a la flota genovesa, que li va permetre de mantenir el control del Bòsfor, malgrat que a causa de les grans pèrdues patides va tenir greus dificultats en les campanyes futures. Els orígens d’aquesta batalla cal anar a trobar-los, però, un temps abans.

Des de finals del segle XIII, i sobretot arran de la presència catalano-aragonesa a Sicília, les relacions amb Gènova van empitjorar en gran mesura -cal dir que a partir d’aquell moment els genovesos seran coneguts a la Corona d’Aragó com “los moros blancs”. Entrat ja el segle XIV, durant el regnat de Jaume II, quan la Corona d’Aragó es fa amb el control de l’illa de Sardenya, la profunda enemistat amb Gènova era ja un fet constatable.

D’altra banda, també trobem la forta rivalitat entre Gènova i una altra república itàlica, Venècia, amb la qual es disputaven el control comercial del Mediterrani. Un altre factor que també va influir al fet que els venecians s’enemistessin amb la República Ligur, va ser la pèrdua d’influència a Bizanci que estaven patint  a causa de Gènova. Aquest fet el demostra la gran colònia, Pera o Gàlata, que van construir al costat de Constantinoble els genovesos. Per tot això, constatem una relació d’amistat o d’enemistat en base als paràmetres del comerç.

Així, doncs, els Venecians, després de patir un gran nombre d’atacs a la seva marina mercant per part dels genovesos al mar Egeu, van decidir buscar un aliat a qui li interessés la desfeta del poder comercial genovès. L’aliat escollit va ser, finalment, la Corona d’Aragó, amb Pere el Cerimoniós al capdavant. D’aquesta manera, si l’aliança era capaç de derrotar els genovesos, es repartiria el control del comerç mediterrani en dos: la part occidental pels catalano-aragonesos i l’oriental pels venecians. Tot i així, tal com s’explica a la Crònica de Pere el Cerimoniós, el pacte amb Venècia va ser molt discutit, ja que molts consellers optaven per mantenir la pau amb Gènova.

Finalment, després d’arribar a un acord mitjançant el qual els venecians armarien 12 de les 18 galeres catalano-aragoneses capitanejades per Ponç de Santa Pau, es va decidir que l’aliança atacaria la flota genovesa a l’estret del Bòsfor, un punt de gran valor estratègic pel comerç genovès. Cal dir, però, que encara es sumaria un altre aliat a la unió veneciano-aragonesa: l’emperador de Bizanci Joan VI, el qual, fart dels excessos genovesos a l’imperi, va conduir un atac contra la colònia genovesa de Pera, que finalment va ser avortat pels bizantinsen veure arribar una gran flota genovesa cridada pels colons de l’illa.

Les armades aliades van trobar-se finalment cap a finals de gener del 1352 per posar rumb cap a Constantinoble. Sumant les naus catalano-aragoneses, venecianes i les 9 galeres enviades per Joan IV, l’estol aliat sumava un total de seixanta-vuit bucs. Es presentava, doncs, una cruenta batalla, ja que l’estol genovès- liderat per Paganino- era semblant en número. Font: Wikipèdia

La nit del 13 de febrer les naus catalano-aragoneses van llançar-se temeràriament a l’atac, i foren refusades pels genovesos. Va ser un dur combat, tal com s’esperava, i a causa del fort vent un incendi es va estendre entre els dos estols.

A l’alba, l’exèrcit aliat va decidir retirar-se de la batalla després d’haver perdut un total de 26 galeres en el combat, a les quals s’havia de sumar les greus ferides de l’almirall Ponç de Santa Pau, que serien la causa de la seva mort.

Gènova havia vençut, però a un preu molt alt.