Entre el 5 d’abril i el 15 de juny de 1938 va tenir lloc un dels esdeveniments més oblidats de la Guerra Civil a l’Aragó: la Bossa de Bielsa. Durant més de dos mesos, la divisió 43 republicana va ressituar l’envit de les tropes franquistes en una batalla que va portar a la destrucció de la pràctica totalitat dels pobles de la Vall del Cinca i a l’evacuació de la població civil a França, a través d’un pas de muntanya de més de 2.300 metres d’altura. Després de la conquesta franquista, la Bossa de Bielsa va constituir el final de l’avenç franquista sobre l’Aragó, un avenç que s’havia iniciat el març de 1938.

En línies generals, les tropes franquistes van llençar un gran atac sobre el front d’Aragó, que no va tardar a caure. L’ofensiva va ser capaç d’acabar ràpidament amb les línies defensives i la plana major republicana va decidir situar la nova línia del front al riu Segre, ja a territori català. Durant aquests dies, el replegament va estar marcat pel caos: la divisió 43, situada a tocar de la frontera francesa, corria perill al veure’s afectada per una maniobra evolvent de l’enemic que la deixés aïllada, tal com acabaria succeint.

Després de tots els revessos patits per la República, l’alt comandament anomenà a Antonio Beltrán com a dirigent de la divisió 43. Conegut com L’Esquinazau, va ser un militar amb una destacada experiència en diversos conflictes (des de l’Exèrcit de Pancho Villa fins a la Primera Guerra Mundial) i d’una marcada ideologia republicana; això no obstant, havia participat de la fallida revolta de Jaca a dinals de 1930. La figura d’Antonio Beltrán és la que determinà la formació de la Bossa de Bielsa, ja que el comandant decidí que les tropes havien de resistir, i no retirar-se cap a França.

Poc després, la divisió 43, formada per uns set mil soldats, quedaria aïllada de la resta de les tropes republicanes a finals de març, i entre el 5 i el 6 d’abril quedaria configurada la Bossa de Bielsa, aïllada de la resta del territori republicà. Aquesta bossa conformava un petit nucli de resistència republicana que sostenia la rereguarda a la frontera francesa i que s’estenia per una alta zona de muntanya: s’acabaria lluitant a més de 2.500 metres d’altura.

En aquest moment, pel port de Bielsa es va produir l’evacuació d’uns sis mil habitants de la vall que acabaren creuant a França. En aquest exili, en el que s’ha vist impossible conèixer el nombre determinat de civils que creuaren al país veí, sí que s’ha pogut saber que uns mil refugiats van ser internats en camps del departament francès de les Landas.

Població civil després de creuar a peu els Pirineus durant la Bossa de Bielsa. Abril de 1939. Font: Ajuntament de Bielsa

Població civil després de creuar a peu els Pirineus durant la Bossa de Bielsa. Abril de 1939. Font: Ajuntament de Bielsa

Ja sense població civil, la resistència que podien oferir els republicans només es fonamentava en una eventual arribada de tropes de reforç des de Catalunya. Aquesta possibilitat no es va acabar materialitzant, avocant així a les tropes de la Divisió 43 a una retirada cap a França. Aquest fet succeïa entre el 9 i el 15 de juny, davant el ràpid avenç franquista. Les tropes sota el comandament de Beltrán van ser replegades, emportant-se amb elles ferits i material bèl·lic, fins que, a les quatre de la matinada del 16 de juny els últims membres de la divisió entraren a França, posant punt final a la Bossa de Bielsa. Allà, les tropes van ser sotmeses a un plebiscit en què es donava l’opció de reentrar a Espanya per Irún (zona franquista) o per Catalunya (encara sota mans republicanes). Finalment només 411 soldats escolliren la primera de les opcions, mentre que 6.889 van passar a Catalunya, reconstruint la divisió i prosseguint la lluita contra Franco. Aquesta divisió va ser enviada a la Batalla de l’Ebre.

En definitiva, la Bossa de Bielsa va consagrar la divisió 43 com l’«heroica», ja que, tot i tractar-se d’un nou revés militar republicà, la resistència de les tropes de Beltrán va ser idealitzada com l’exemple a seguir per la resta de les tropes republicanes, fent servir aquesta resistència com un veritable fet propagandístic. Per altra banda, les conseqüències per la població civil d’aquesta zona de l’Alt Aragó van ser nefastes, ja que, quan van tornar del seu exili francès, es van torbar els seus pobles completament destruïts pels combats. Començava la llarga dictadura franquista.