[…] Contra de los catalans / ja ho veieu quina n’han feta:

seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,

n’han cremada una església / que Santa Coloma es deia,

cremen albes i casulles / los calzes i les patenes. […]

Diversos esdeveniments de la Guerra dels Segadors (1640-1652) són narrats a l’himne nacional de Catalunya, el qual pren el seu nom d’aquest episodi bèl·lic. Entre aquests fets relatius als abusos comesos per part de les tropes castellanes trobem un vers que ens parla de la crema de Santa Coloma: “n’han creamada una església que Santa Coloma es deia”. Per tal d’entendre per què va produir-se esdeveniment -una de les primeres mostres de crueltat comeses per l’exèrcit de Castella durant aquesta guerra- cal parlar de la gènesi del mateix.

Els mesos precedents al Corpus de Sang del 7 de juny del 1640 -episodi detonant de la Guerra dels Segadors- venen marcats per la guerra entre les monarquies francesa i espanyola emmarcada en la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Així doncs, Catalunya, com a territori de frontera entre les dues monarquies, va patir en primera persona tant els atacs francesos -atacs a Leucata, Palafrugell, Salses, Sant Celoni, etc.- com els abusos de les tropes castellanes, les quals havien de ser allotjades, per obligació, pels habitants del Principat, tot contravenint les Constitucions de Catalunya, que el mateix Felip IV havia jurat, on es garantia el dret dels catalans d’assistir al rei lliurement, mai per imposició. Aquestes tropes castellanes van actuar com un veritable exèrcit d’ocupació.

Així, doncs, el 30 d’abril del 1640 arribava a Santa Coloma de Farners Miquel Joan de Mont-rodon, agutzil reial, -el mateix que va lluitar contra els bandolers a Catalunya i va participar en l’interrogatori, tortura i execució d’en Serrallonga- amb l’ordre del rei de fer allotjar a la vila el terç de don Leonardo de moles -format per 1056 soldats-, en un moment en què Santa Coloma comptava amb unes 250 cases.

Mont-rodon va arribar al poble amb tres dels seus homes i un representant del terç, tot amenaçant als farnesencs amb represàlies si es negaven a acollir els soldats. En aquestes discussions va morir un habitant de la vila d’un tret disparat per l’agutzil. Els vilatans van enfrontar-se a Mont-rodon i els seus homes fins a acorralar-los en un hostal, el qual, posteriorment, va ser incendiat. El representant del rei va morir en aquest incendi juntament amb els seus homes, tret d’un que va poder escapar i va anar a explicar els fets al virrei.

La Batalla de Rocroi (2011) d’Augusto Ferrer-Dalmau. Representació ideal dels terços, cos bàsic en l’exèrcit hispànic imperial. Font: Wikipèdia

Posteriorment, el vespre del 2 de maig, revoltats de Santa Coloma de Farners i Riudarenes van atacar el terç que es trobava a Riudarenes, tot esperant ser allotjat a Santa Coloma. Durant aquest atac els soldats del terç van cremar i saquejar l’església de Riudarenes, tot fugint cap a Blanes degut a la seva inferioritat numèrica.

Un cop es va escampar la notícia de la crema i saqueig de l’església de Riudarenes, el virrei sabia que havia d’aturar la revolta abans no fos massa tard. El 5 de maig va enviar una carta al rei demanant permís per “arrasar todo el lugar”, però tant el monarca com el Consell d’Aragó s’hi oposen, si bé sí que troben adient en donar un càstig exemplar a les viles revoltades, requisar els béns dels seus habitants i castigar els culpables.

D’aquesta manera el 14 de maig el virrei va enviar a Santa Coloma el governador Ramon de Calders i el doctor Rafael Puig per tal de perseguir els culpables de la mort de Mont-rodon i l’atac al terç. Anaven acompanyats de tres terços i dues companyies de cavalleria. Els soldats troben una vila pràcticament buida. No troben ningú a casa seva, ni al batlle i ni els jurats. Així doncs, els soldats rapinyen tot el que els és possible -menjar i vi- i calen foc a gairebé totes les cases de la vila. L’endemà procedeixen a enderrocar les cases dels culpables. Com només sabien dos noms van enderrocar les dues cases d’ambdós i, per tal de fer més destrossa, en tiren a terra quatre més. En total van ser cremades 48 cases i 8 van ser enderrocades.

Quan els farnesencs van tornar a la vila, tot veient la gran destrucció que aquesta havia patit i amb la ràbia encesa, van decidir baixar a Barcelona. El 22 de maig, reunits a la parròquia de Sant Andreu del Palomar, amb d’altres pagesos arribats de la resta del país, decideixen alliberar el diputat Francesc de Tamarit i els consellers Vergós i Serra. Sense fer ús de la força, doncs, alliberen tots els presos de la presó de Barcelona.

Tot estava preparat per la reunió que donaria el tret d’inici a la Guerra dels Segadors, la data: el Corpus de Sang, el 7 de juny.