El 3 de març de 1976, durant una jornada de vaga a la ciutat basca de Vitòria es produí la major matança portada a terme per les forces d’ordre públic durant la Transició. El desallotjament per part de la policia armada d’una assemblea que agrupava més de cinc mil persones en una església del barri obrer de Zaramaga acabà amb l’assassinat de 5 treballadors i més de 150 ferits, molts dels quals de bala.

L’any 1976 començà, políticament i social, mogut al País Basc. A les mobilitzacions demanant llibertat, amnistia i una ruptura amb el règim de Franco després de la mort del dictador s’hi sumaren diverses mobilitzacions obreres. Durant els dos primers mesos d’aquell any es convocaren vagues i manifestacions reclamant una millora de les condicions laborals i els salaris que aconseguiren paralitzar el país basc. A Vitòria es creà un moviment assembleari on s’hi aplegaren representants de la majoria de fàbriques, amb una especial representació aquelles del sector del metall. Es creà així la Coordinadora de Comissions Representatives de Fàbriques en Lluita per plantejar una taula reivindicativa comuna i unir esforços i capacitat de mobilització. Aquesta iniciativa preocupava al govern, temorós que aquesta iniciativa es pogués estendre a altres punts de la geografia espanyola. Els empresaris alabesos pressionaren al govern civil per a què posessin fi a aquelles mobilitzacions, si calia per la força. Les jornades d’aturada laboral havien de culminar amb una vaga general de dos dies que començava aquell 3 de març. El ministre de la Governació, Manuel Fraga, decidí enviar a Vitòria a José Antonio Zarzalejos per a què es fes càrrec de la situació i evités a tota costa que la vaga fos un èxit per als treballadors fent ús de la força si calia. Durant tota la jornada de vaga es produïren enfrontaments entre policia i manifestants. La policia carregà durament contra les diverses manifestacions que s’anaren convocant, produint-se ja pel matí diversos ferits de bala.

Vora les cinc de la tarda cinc mil treballadors i treballadores es reuniren en una assemblea convocada per la Coordinadora de Comissions Representatives de Fàbriques en Lluita a l’església de San Francisco de Asís del barri de Zaramaga de la capital alabesa. Fora d’aquesta s’hi concentraren un centenar de membres de la policia armada, els famosos grisos. Tan bon punt el recinte estigué ple, amb diversos centenars de persones que s’hagueren de quedar fora d’aquest per manca d’espai, des de la comandància s’ordenà a la policia que desallotgés l’edifici amb bombes lacrimògenes i pots de fum. Amb el temps han transcendit les comunicacions policials, i l’ordre era clara: “Si desalojan por las buenas, vale; si no, a palo limpio. Sacarlos como sea […] Gasear la Iglesia. Cambio”. Fou seguint aquesta ordre que es començaren a tirar pots de fum a l’interior del recinte, provocant una autèntica desbandada per la única sortida que tenia l’església cap a l’exterior.

Imatge dels moments de confusió que es visqueren en la sortida en desbandada dels assistents a la Assemblea amb el llançament de pots de fum i gasos lacrimògens. Font: http://www.martxoak3.org

Imatge dels moments de confusió que es visqueren en la sortida en desbandada dels assistents a la Assemblea amb el llançament de pots de fum i gasos lacrimògens. Font: http://www.martxoak3.org

Quan els concentrats començaren a sortir es trobaren amb que els grisos els esperaven per a carregar contra aquests. Fou llavors quan se sentiren els primers trets amb conseqüències tràgiques. El balanç d’aquella actuació fou la mort de cinc persones, Romualdo Chaparro Barroso, de 18 anys, Francisco Aznar Clemente, de 17 anys, Pedro Maria Martínez Ocio, de 27 anys, José Luis Castillo García, de 32 anys i Bienvenido Perea de 30 anys. A més, una seixantena de persones foren hospitalitzades amb pronòstic greu, 43 de les quals presentaven ferides de bala, i hi hagué més de cent contusionats pels cops de porra.

Dos dies després de la matança, el 5 de març, se celebraren els funerals que tingueren un seguiment massiu, amb més de 50.000 persones al carrer. Aquella mobilització històrica en una ciutat que tenia llavors poc més de 100.000 habitants fou la primera gran mostra popular de rebuig als fets, però sobretot de demanda d’una justícia que mai va arribar. La justícia militar va decidir el sobreseïment del cas adduint que no podia atribuir-se la responsabilitat a cap persona en concret, arribant a posar en dubte la procedència dels trets tot i disposar de totes les gravacions policials on s’escoltava clarament com els agents deien que havien estat disparant contra la multitud. El Ministre Manuel Fraga, que havia vist com la seva famosa frase de “La calle es mia” s’havia fet realitat, culpà dels fets als convocants de l’assemblea i la vaga, la Coordinadora de Comissions Representatives, els líders dels quals foren condemnats a complir un any de presó per un delicte de sedició.

La manifestació convocada per a acompanyar el funeral fou multitudinària. Font: http://www.martxoak3.org

La manifestació convocada per a acompanyar el funeral fou multitudinària. Font: http://www.martxoak3.org

Aquells fets, que inspiraren la cançó de Lluis Llach Campanades a Mort, marcaren amb sang la memòria de la ciutat de Vitòria causaren una ferida entre les víctimes i familiars que avui dia continua oberta pel fet que mai fou aclarits, investigats ni jutjats.