Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

«Guarda’t dels idus de març». Aquestes paraules que William Shakespeare va escriure sota la figura d’un desconegut endeví són les que encara avui dia ressonen cada cop que la data del 15 de març s’aproxima. I no és casualitat que la frase de l’escriptor anglès coincideixi amb les narracions dels historiadors romans Plutarc i Suetoni, ja que fa referència a un dels auguris més coneguts que Gai Juli Cèsar va poder presenciar en referència a la seva mort.

Els auspicis previs

Tot i que va ser el més conegut, no va ser l’únic dels auspicis que es van donar els dies previs a la conjura que més de seixanta senadors van organitzar contra el dictator perpetuus. Tant Plutarc com Suetoni parlen sobre cavalls que ploraven al pas del Cèsar i es negaven a menjar com un símbol d’avís; de coloms que deixaven branques de llorer a la Cúria de Pompeu, lloc on es donaria l’assassinat, i que posteriorment s’apunyalaven entre ells amb el bec per després caure morts al Fòrum; un sacrifici que va realitzar el mateix Cèsar, on l’animal no tenia cor; etc.

El vespre dels idus, el dictador va sopar amb el seu amic Lèpid, on van mantenir una interessant conversa sobre quina seria la millor mort. Rotundament, Cèsar va afirmar que seria “aquella que és inesperada”. Aquella nit, hi va haver visions als somnis del general, on volava pel cel i donava la mà al déu Júpiter. Calpúrnia, la dona de Cèsar, també va somiar que el seu marit moria degollat als seus braços. 

Estàtua representant Juli Cèsar (Nicolas Coustou, Louvre) (Font: Viquipèdia)
Estàtua representant Juli Cèsar (Nicolas Coustou, Louvre) (Font: Viquipèdia)

El dia de la tragèdia

El mateix dia de la seva mort, es diu que els sacrificis diaris matiners no donaven bons auguris. Narren els historiadors que les portes i finestres de la seva habitació es van obrir de bat a bat sense cap explicació aparent, i que les armes de Mart que custodiava a la Règia – la casa que ocupava pel seu títol de Pontifex Maximus – es van moure soles, causant un soroll estrident que va fer dubtar al dictador de si les paraules d’Espurina, l’harúspex (endeví d’origen etrusc que obtenia presagis de futur i coneixia la voluntat dels déus a través de la lectura de les entranyes d’animals) que havia determinat que correria un gran perill el dia dels idus de març, eren reals. Calpúrnia va suplicar diverses vegades al seu marit que no anés a la Cúria aquell dia, eren masses mals auguris els que s’havien anat succeint com per deixar que la sort decidís el seu destí. Tot i això, el dictador va decidir anar-hi, animat per Dècim, un dels conjuradors, qui li recordava constantment que no podia decebre els senadors que l’estaven esperant de forma impacient. S’explica que només sortir de casa seva, un bust del dictador va caure a terra i es va esmicolar. 

Mentre caminava cap al Teatre de Pompeu, lloc on es reunia la Cúria fins que s’acabés d’edificar la nova al Fòrum, Cèsar va rebre els seus dos últims auspicis. El primer, un paper que suposadament l’advertia de la conjura, i que va decidir ignorar per complir primer amb el seu deure de reunió amb el Senat. El segon, l’aparició de l’harúspex Espurina, a qui mirà de forma irònica i li digué que ja havien arribat els idus de març i que no havia passat res. Espurina, sense immutar-se del gest del dictador, va contestar «Ja han arribat, però encara no han passat»

Segons Suetoni, quan Cèsar va arribar a la Cúria de Pompeu, Luci Tili Cimbri, un dels auto-denominats “llibertadors”, es va llançar als peus del dictador per suplicar el perdó cap al seu germà fugitiu, i el va estirar de la toga. Molts dels implicats van rodejar l’escena, i quan Cèsar va cridar consternat per la violència de les súpliques de Cimbri, tots els conjurats es van abalançar sobre el dictador i el van apunyalar. 

Mort de Cèsar, Jean Léon Gérôme 1867 (Font: Viquipèdia)
Mort de Cèsar, Jean Léon Gérôme 1867 (Font: Viquipèdia)

Es diu que va ser Casca el primer a lliurar una estocada, la qual Cèsar va esquivar amb el punxó que usava per escriure. Després, les punyalades es van anar succeint a la vegada que Cèsar s’intentava defensar, fins que va veure que el seu amic Marc Juni Brut estava entre els magnicides i es va rendir a la seva sort, tapant-se el cap i les cames amb la toga per morir amb el màxim honor possible als peus de l’estàtua del seu major rival, Gneu Pompeu. Alguns experts assenyalen que el dictador no estava en condicions de murmurar res, però tant els autors clàssics com el ja mencionat Shakespeare parlen sobre les últimes paraules de Cèsar: «Tu quoque, fili mi?». Hores més tard, es va portar el cos de Cèsar a casa seva i es va dur a terme l’estudi del cos per determinar que, de les 23 punyalades, només una va ser mortal, i que va morir dessagnat. 

No sabrem mai què hauria passat si no haguessin assassinat Juli Cèsar. Tanmateix, sí que podem concloure que la seva mort va ser el punt d’inflexió entre el temps de la República i l’inici de l’etapa imperial.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>