La Llei per a la Reforma Política (LRP) fou, després de la promulgació de la Constitució, l’obra legislativa més important de la Transició. Estava conformada per 5 articles, 3 disposicions transitòries, 1 disposició final on, curiosament, no hi constava cap preàmbul. Fou presentada a les Corts franquistes el 16 de novembre de 1976 i aprovada dos dies després. Després de la seva aprovació es va convocar un referèndum pel 15 de desembre i finalment es va publicar al BOE el 4 de gener de 1977. Cal tenir en compte que entre finals de 1976 i inicis de 1977 es condensen els moments claus per entendre el pacte final de la Transició, uns esdeveniments que nodreixen de significat i

La LRP introduïa novetats de caràcter liberal-electoral. Citem-ne alguns exemples: s’afirmava el principi de sobirania popular; es declarava l’imperi de la llei; es proclamaven inviolables els drets fonamentals de les persones; es restaurà la divisió de poders i s’aprovà el sufragi universal, directe i secret, entre altres qüestions. A més, fixava una arquitectura parlamentària que després es plasmaria en la Constitució espanyola en forma de Congrés dels Diputats (representació proporcional dels ciutadans) i un Senat (representació territorial). També establia la província com la circumscripció electoral i atorgava al govern el poder per regular les eleccions, és a dir, per determinar en quines condicions de llibertats cíviques i quins partits estarien legalitzats. En última instància, la LRP va adquirir el rang de Llei Fonamental.

Adolfo Suárez, quan era ministre-secretari general del Movimiento, va dir davant les Corts Franquistes a les sessions que s’havia d’aprovar el següent a la Llei d’Associacions (juny del 1976): “vamos, sencillamente, a quitarle dramatismo a nuestra política, vamos a elevar a la categoría política de normal lo que a nivel de calle es simplemente normal, vamos a sentar las bases de un entendimiento duradero bajo el imperio de la ley” (Contreras Casado y Cebrián Zazurca, 2015). Aquesta era la lògica d’una generació concreta de quadres polítics dins de l’estat franquista formats després de la guerra i que no vivien apassionadament la “legitimitat del 18 de juliol“, encara que els seus objectius polítics foren evitar una ruptura de l’ordre des del carrer.

La LRP, més endavant, fou la pedra angular de la política del govern Suárez en la seva estratègia de supervivència política. Sense un programa polític clar, els membres del govern i el rei Juan Carlos sabien que havien de caminar entre el continuisme i la ruptura. Per començar, l’obra reformista de Suárez era diferent de la d’Arias Navarro i Fraga, pertanyents a l’anterior govern, perquè no pretenia reformar les Lleis Fonamentals ni el Codi Penal franquista, sinó que volia reformar tot el corpus jurídic.

Suárez fou la representació d’un sector del franquisme que, per evitar una Revolució dels Clavells a l’espanyola, decidiren controlar els ritmes de l’establiment d’una democràcia amb certes llibertats i pluralisme polític. L’objectiu, però, no passava per legalitzar tot l’espectre de partits polítics. Els comunistes, sindicats i l’esquerra revolucionària continuarien en clandestinitat i així ho va prometre a la cúpula militar espanyola unes setmanes abans de portar la LRP a les corts franquistes.

Vinyeta de Mundo Obrero, número 43. Font: Arxiu Històric PCE

Vinyeta de Mundo Obrero, número 43. Font: Arxiu Històric PCE

En aquests moments, el segon govern del rei Juan Carlos I, nascut el juliol de 1976, travessava una situació socialment complicada. Havia de fer front a l’ofensiva sindical, en plena negociació dels convenis col·lectius; a les massives manifestacions a favor de l’amnistia pels presos polítics i a la puixança del moviment veïnal, que incapacitava els ajuntaments per fer política. A més, la Platajunta s’havia sumat a l’ampli front d’oposició democràtica des del març de 1976. Quan es plantejava la necessitat d’aprovar una llei com la LRP el govern franquista havia perdut des de feia mesos la iniciativa davant d’una oposició democràtica unida fràgilment en la reivindicació de l’amnistia, les llibertats polítiques, la convocatòria d’eleccions a Corts Constituents i la recuperació dels estatuts d’autonomia. Per exemple, el dia que Suárez presentava el projecte de llei a la ràdio, es produí la massiva i autoritzada Diada de Sant Boi de 1976.

La fragilitat de la unitat opositora no es trobava en les enormes diferències ideològiques d’un organisme polític que agrupava des de comunistes a nacionalistes perifèrics, sinó en l’incapacitat de fer front al govern d’Adolfo Suárez quan començà a aplicar part del programa polític de l’oposició. S’aprovà primer una amnistia parcial (hi hauria finalment dues amnisties més abans de 1978) i s’aconseguí tirar endavant la LRP per convocar eleccions amb les característiques abans explicades negociant per separat amb els partits més importants de l’oposició. El govern va recuperar la iniciativa política el 15 de desembre amb la convocatòria del referèndum.

Al principi l’oposició tenia una opinió unitària: rebutjaven el referèndum en forma d’abstenció mentre no hi hagués llibertats i existissin partits il·legalitzats. Així ho mostraven les campanyes públiques del PSOE, PNB o PCE. Tanmateix, aviat començaren les pors a què el govern de Suárez es legitimés a través d’un referèndum per la votació massiva recolzant el projecte de la LRP. En un altre ordre de coses, el govern durant aquestes setmanes va virar des de la defensa estricta del vot cap a una campanya clara pel sí.

Prop d’un 77% de la societat espanyola, aproximadament 17,5 milions de persones, van votar, malgrat el rebuig de l’oposició. Posaren de relleu el limitat impacte social d’abstenir-se en plena Transició. Una de les claus de l’èxit d’Adolfo Suárez fou la campanya mediàtica des de RTVE a favor del vot. La televisió fou un enorme altaveu del govern amb què no comptava l’oposició. Més endavant, en les eleccions de juny del 1977 la participació va arribar als 18,5 milions de persones, un milió més que en els comicis anteriors.

Comptat i debatut, la Llei per a la Reforma Política va suposar un suïcidi per les corts franquistes i el partit únic del règim. Tot i així, va permetre al govern recuperar la iniciativa, evitant un bloqueig polític que hagués donat més força moral a l’oposició democràtica. Ara bé, convé recordar que sense la pressió social i política que caracteritzà la Transició, els governs franquistes d’Arias Navarro i Suárez no s’haguessin vist obligats a reformar el règim per sobreviure.

“He dicho la palabra elecciones y esta es la clave del proyecto”
Adolfo Suárez, 11 de setembre de 1976