Segons la llegenda, un 24 d’abril de 1184 a.C., en el marc de la guerra entre Grècia i Troia, els grecs van aconseguir entrar a la ciutat gràcies a l’anomenat “cavall de Troia“. La informació directa que tenim sobre aquest conflicte és escassa, només narrada a la Ilíada i l’Odissea, d’Homer. Tota la resta de testimonis, són posteriors. La guerra de Troia es va iniciar quan Helena d’Esparta va fugir amb el príncep Paris, de Troia, o bé va ser segrestada per ell. Helena estava casada amb Menelau, i els prínceps grecs que havien jurat respectar el matrimoni i protegir-lo, es van veure obligats a fer ús de les armes per contraatacar.
Després de 10 anys de guerra, els grecs van idear un pla: farien creure als troians que es retiraven de la batalla. Van aixecar el campament, on van deixar un gran cavall de fusta, buit, amb soldats ocults al seu interior. A fora, va quedar-se un home amb un paper clau: convèncer als troians de què els grecs s’havien rendit, i que el cavall era una ofrena. Paris va decidir entrar l’animal de fusta dins de Troia, com a trofeu, i aquella nit es va fer una gran celebració per la victòria.
Quan tothom dormia, o estava pres per la beguda, els grecs amagats (entre 25 i 50) van sortir del cavall, van eliminar alguns guàrdies, i van obrir les portes de la ciutat a la resta de l’exèrcit, que va massacrar als ciutadans.
Fins ara, historiadors i arqueòlegs han intentat contrastar amb evidències materials els successos de la guerra de Troia, i fins i tot buscar la ciutat. Sembla que el conflicte va ser real, però no existeixen prou coneixements per afirmar quin és el grau de fidedignitat de les llegendes, ni fins a quin punt aquestes eren metàfores. De fet, el “cavall”, en aquella època, també era el nom d’una màquina de guerra pensada per l’assetjament de ciutats, i això podria ser una clara metàfora que les obres literàries van adornar.
“I quan els més valents vam penetrar en el cavall que va fabricar Epeu i a mi se’m va confiar tot —així l’obrir com el tancar la sòlida emboscada—, els cabdills i prínceps s’eixugaven les llàgrimes i els tremolaven els membres; però mai vaig veure amb aquests ulls que a ell se li mudés el color del bufó rostre, ni que s’assequés les llàgrimes de les galtes: sinó que em suplicava amb insistència que li deixés sortir del cavall, i acariciava el puny de l’espasa i la llança que el bronze feia ponderosa, meditant mals contra els troians.”
Homer, Odissea XI, 504-533.
