Avui fa 70 anys d’aquell 6 d’agost de 1945, data en què es va efectuar el primer atac nuclear de la història. La bomba atòmica Litte Boy va caure sobre la ciutat d’Hiroshima, al Japó, provocant una destrucció massiva. 3 dies més tard, el 9 d’agost, una segona bomba atòmica, Fat Man, va impactar sobre Nagasaki. Els Estats Units van considerar necessari el llançament d’aquests dos explosius davant la negativa japonesa a rendir-se. Un cop Itàlia havia ajusticiat Mussolini i s’havia canviat de bàndol, i l’Alemanya nazi havia estat derrotada i ocupada, el Japó era la gran potència de l’eix que restava bel·ligerant contra els aliats. El país asiàtic, que divinitzava la figura del seu Emperador, presentava una resistència amb un nivell de fanatisme altíssim, com ho demostren els atacs kamikazes que es van donar durant la segona guerra mundial: els japonesos no tenien por a perdre-ho tot, fins i tot la vida, per convertir-se en herois i ‘guardians del país’.

 

Avui dia encara existeix controvèrsia sobre si les dues bombes atòmiques eren necessàries –per molt dura que sembli la paraula necessitat quan es tracta d’eliminar vides humanes. La brutalitat de les bombes, el seu poder de destrucció, els efectes horribles sobre els qui van sobreviure i les quantioses destrosses materials van colpejar el món, i molts es van preguntar fins a quin punt havia arribat l’espècie humana. Però cal fer un incís ara que podem analitzar els fets des d’una certa llunyania: les bombes atòmiques no van fer més que portar a l’extrem pràctic la brutalitat de la guerra. Durant els bombardejos a Dresden, en la mateixa Segona Guerra Mundial, es van llençar més de 4.000 tones de bombes, que van provocar uns 35.000 morts. A Hamburg, van morir més de 40.000 persones i 125.000 van resultar ferides, es van utilitzar explosius incendiaris contra la població i molts alemanys van cremar-se vius. A Tokio, en una operació anterior a l’atac atòmic, es calcula que van perdre la vida 100.000 persones. La temperatura es va elevar tant que l’aigua dels pantans bullia i els vidres es desfeien. Per fer-nos una idea, la xifra total de morts de les dues bombes atòmiques va ser de 246.000, tot i que “només” 130.000 van morir immediatament en els bombardejos. Totes aquestes són xifres que fan posar la pell de gallina, però que també evidencien com la crueltat de la guerra sempre havia estat present, a tots els bàndols i emparant-se en qualsevol bandera. La bomba atòmica va permetre concentrar aquest poder d’aniquilació, de manera que era possible superar la destrucció de dies continus de bombardejos en un segon, i sense arriscar vides de soldats propis. Diversos historiadors i polítics consideren que una invasió per part dels aliats al Japó hauria comportat encara més víctimes mortals que l’atac nuclear.

Bandera del Japó Imperial

Bandera del Japó Imperial

D’altra banda, l’atac nuclear al Japó va comportar una altra conseqüència, a banda de la rendició: el país asiàtic va passar, en pocs dies, de ser vist com un agressor a ser una víctima. Els japonesos duien anys sotmetent i cometent atrocitats contra els seus països veïns, com Xina i Corea, a més d’aliar-se durant la guerra amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, els esmentats atemptats suïcides i l’atac a Pearl Harbor, que va comportar l’entrada dels EEUU a la guerra. La detonació de Little Boy i Fat Man va deixar en segon terme els atacs japonesos i va enfocar la crueltat amb la que s’havia colpejat al país nipó.