No fa pas tant, el 5 de juny de 1964, el Sant Pare Pau VI va declarar legal dintre del cristianisme el ritual de cremació posterior a la mort, una pràctica molt habitual avui dia.

La història dels rituals crematoris és una mostra dels canvis religiosos que va impulsar el cristianisme. A l’antiguitat, no era estrany cremar als morts, una pràctica duta a terme per diversos pobles , com per exemple els Celtes, que van desenvolupar la cultura dels camps d’urnes. Amb l’expansió del cristianisme i de la seva doctrina, es van produir diversos fenòmens entre religions: algunes festivitats i tradicions paganes van passar a ser cristianes amb un oportú canvi de nom, mentre que molts rituals pagans van ser prohibits, en moltes ocasions titllats de “bàrbars”. Les flames van caviar totalment el seu sentit, i van passar a significar un càstig, amb una estreta relació amb les flames de l’infern. El foc destruïa el cos, que era el recipient que rebia els sagraments en vida, i per tant es convertia també en sagrat. A més, la seva destrucció entrava en desacord amb la idea de la resurrecció del propi cos. Morir a la foguera va passar a ser una de les pitjors penes per a un heretge, i fins i tot es desenterraven cossos de persones que havien negat el cristianisme per ser cremats pòstumament. Val a dir que es permetia cremar cadàvers quan la situació així ho requeria, normalment per causes de salut pública, com ara per una batalla amb un gran nombre de víctimes o per epidèmies com la pesta.

Imatge que representa la crema a la foguera

Imatge que representa la crema a la foguera

Però els temps canvien, i van ser diverses les veus que, cap al segle XIX, van començar a reclamar la possibilitat de la cremació. Gran Bretanya va ser capdavantera en aquest sentit, amb la creació de crematoris, i Anglaterra i Gal·les van declarar legal aquesta praxis el 1902, sense que així ho fes el cap de l’Església. Tinguem en compte que, per més permesa que fos la incineració dins d’un país, si el Sant Pare no ho establia com a legal dintre del catolicisme, l’ànima del difunt continuava estant condemnada. Les esglésies protestants van ser més propícies a l’obertura cap a aquest nou sistema que les catòliques, que van haver d’esperar diverses dècades per veure-ho amb bons ulls. Avui dia encara existeixen branques del cristianisme, sobretot de l’Ortodox, que prohibeixen la cremació.