Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

No fa pas tant, el 5 de juny de 1964, el Sant Pare Pau VI va declarar legal dintre del cristianisme el ritual de cremació posterior a la mort, una pràctica molt habitual avui dia.

La història dels rituals crematoris és una mostra dels canvis religiosos que va impulsar el cristianisme. A l’antiguitat, no era estrany cremar als morts, una pràctica duta a terme per diversos pobles , com per exemple els Celtes, que van desenvolupar la cultura dels camps d’urnes. Amb l’expansió del cristianisme i de la seva doctrina, es van produir diversos fenòmens entre religions: algunes festivitats i tradicions paganes van passar a ser cristianes amb un oportú canvi de nom, mentre que molts rituals pagans van ser prohibits, en moltes ocasions titllats de “bàrbars”. Les flames van caviar totalment el seu sentit, i van passar a significar un càstig, amb una estreta relació amb les flames de l’infern. El foc destruïa el cos, que era el recipient que rebia els sagraments en vida, i per tant es convertia també en sagrat. A més, la seva destrucció entrava en desacord amb la idea de la resurrecció del propi cos. Morir a la foguera va passar a ser una de les pitjors penes per a un heretge, i fins i tot es desenterraven cossos de persones que havien negat el cristianisme per ser cremats pòstumament. Val a dir que es permetia cremar cadàvers quan la situació així ho requeria, normalment per causes de salut pública, com ara per una batalla amb un gran nombre de víctimes o per epidèmies com la pesta.

Imatge que representa la crema a la foguera
Imatge que representa la crema a la foguera

Però els temps canvien, i van ser diverses les veus que, cap al segle XIX, van començar a reclamar la possibilitat de la cremació. Gran Bretanya va ser capdavantera en aquest sentit, amb la creació de crematoris, i Anglaterra i Gal·les van declarar legal aquesta praxis el 1902, sense que així ho fes el cap de l’Església. Tinguem en compte que, per més permesa que fos la incineració dins d’un país, si el Sant Pare no ho establia com a legal dintre del catolicisme, l’ànima del difunt continuava estant condemnada. Les esglésies protestants van ser més propícies a l’obertura cap a aquest nou sistema que les catòliques, que van haver d’esperar diverses dècades per veure-ho amb bons ulls. Avui dia encara existeixen branques del cristianisme, sobretot de l’Ortodox, que prohibeixen la cremació.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>