Poques obres han deixat una petja més profunda en la literatura contemporània que Les fleurs du mal (“Les flors del mal”), de Charles Baudelaire, publicada el juny de 1857. Ben significatiu és el fet que quan l’obra del francès va arribar a Catalunya (a principis de segle XX), aquesta no va ser massa ben rebuda entre uns cercles artístics entre els quals predominaven els corrents noucentistes. I és que les ‘flors’ de Baudelaire són la decadència, el sexe brut (i comercial), la brutícia, la brutalitat, la foscor, el torment… del París modern, de la ciutat industrial que la revolució industrial havia implantat a Europa. Una imatge bastant diferent de la que imaginaven personatges com Josep Carner, que imaginaven la ciutat com una arcàdia neoflorentina o que havia de ser un reflex dels cànons grecollatins.

Primera edició de "Les flors del mal" (1857), amb notes de l'autor

Primera edició de “Les flors del mal” (1857), amb notes de l’autor

Narrada sempre des del fang, des del turment, l’obra de Baudelaire fa de qualsevol petit acte quelcom espiritual, però també tenebrós: el dia a dia en la ciutat moderna és fosca, decadent i tuberculosa. Potser per la seva brutalitat… i algunes escenes de dubtosa moralitat, la censura intervingué en la primera edició de l’obra, en 1857. La sisena sala del tribunal correccional de París decidí d’ordenar la supressió de sis peces del llibre. Això obligà als editors i llibreters de mutilar els volums estampats (uns 1200), l’emmagatzamatge d’exemplars o la seva destrucció. Les successives edicions de l’obra (d’especial importància va ser la de 1861) han permès presentar el llibre en el seu format sencer a les noves generacions.

Com que som gent generosa i despreocupada, us deixem un poema:

 

 

 

 

LXXXVII

El sol

Al llarg del barri vell, amb casalots on pengen

les persianes, abric per a luxúries secretes,

quan bat el sol, cruel, amb redoblada força

als camps i a la ciutat, als blats i a les teulades,

corro a exercir-me sol en il·lusòria esgrima,

flairant per tots cantons els atzars de la rima,

topant amb les paraules com sobre els empedrats,

potser topant amb versos llargament somniats.

 

Aquest pare nutrici, enemic de clorosis,

desperta versos en els camps com hi desperta roses;

escampa, cel enllà, un qualsevol neguit,

i omple els cervells i els abellers amb mel.

Rejoveneix el qui camina amb crosses

i el torna alegre i dolç com una noia,

i ordena a les collites de críexer i madurar

al cor immortal que sempre vol florida!

 

Quan, com ho fa un poeta, penetra a les ciutats,

ennobleix el destí de coses molt banals

i es fica com un rei, sense criats ni brama,

a dintre dels palaus i en tots els hospitals

 

(Traducció de Jordi Llovet)