El 6 de juliol del 371 a.C. va caure definitivament el mite espartà. Les forces tebanes liderades per Epaminondes van emportar-se una gran victòria, aniquilant l’ala dreta de les línies espartanes (i aliades). L’origen de la batalla cal buscar-lo en el confós i canviant tauler de l’hegemonia de l’antiga Grècia. Malgrat la preeminència d’Atenes i Esparta després de la Guerra del Peleponès (432-404 a.C.), que acabà amb la derrota de la primera, Tebes havia anat acumulant poder fins a acaparar la preeminència de la regió de Beòcia i essent el cap de la confederació de ciutats de la mateixa regió.
Les hostilitats entre Tebes i Esparta ja havien començat el 378-76 i consistien en una sèrie d’expedicions terrestres (fins a quatre) espartanes al territori beoci iniciades des de bases que els espartans i els seus aliats tenien en diverses ciutats de Beòcia. Ajudats per Atenes, els contraatacs tebans permeteren la firma d’una pau que aconseguia acabar amb les bases espartanes a Beòcia el 375. Les hostilitats es reprendrien poc després; en el decurs d’aquestes, Tebes ho aprofità per a ampliar i consolidar la seva influència a la regió. Una nova pau, el 371, també duraria poc i responia bàsicament al recel d’Esparta i Atenes davant el creixent poder tebà. Quan Esparta declarà de nou la guerra a Tebes sense el suport d’Atenes, pocs dubtes hi havia a tota Grècia que el destí de Tebes estava més que clar.
Després de diversos moviments militars, en els quals els espartans portaren la iniciativa (capturant el port de Creusis i havent derrotat una força de guarnició a Cerea). Les forces espartanes (dirigides per un dels seus reis, Cleombrot I), amb un total d’uns 20.000 homes (incloent 10.000 hoplites i 1.000 genets) s’enfrontaren a les forces beòcies a la plana de Leuctra el 371 a.C.
Epaminondes, un dels beotarcs (comadant suprem) de la confederació beòcia assumí el control de les tropes beòcies. Situant les més bones al seu flanc esquerre (en contra del que era habitual -a la dreta-), incloent el Batalló Sagrat (la llegendària tropa els integrants de la qual tenien relacions íntimes entre ells per a augmentar la seva ferocitat en el combat), el beotarc tingué la pensada de donar major profunditat a les seves línies per a exercir major pressió a les contràries i així trencar-les.
Cleombrot, que veié massa tard la tàctica beòcia decidí d’estendre les seves pròpies files per a envoltar el flanc esquerre d’Epaminondas… però fou en va: l’ordre aportà confusió entre les files espartanes i Epaminondas, veient una nova oportunitat, llançà al Batalló contra les files enemigues com a avantguarda. El resultat fou increïble. Després que la cavalleria beòcia hagués derrotat la contrària, el flanc esquerre d’Epaminondas destrossà l’ala dreta dels espartans. Les 50 files de profunditat que el beotarc havia donat al seu flanc s’emportaren per endavant les tradicionals 8-10 files que els hoplites de tota Grècia sempre havien ofert al camp de batalla. El mateix Cleombrot fou ferit mortalment en la lluita (i moriria poc després).
L’hegemonia militar espartana havia acabat gràcies a la major flexibilitat tàctica tebana i marcava l’inici de la decadència de l’abans totpoderosa Esparta, que mai més tornaria a ser una potència de primer ordre, malgrat tenir algun últim moment de glòria, com es mostrà a la batalla de Selasia, el 244 a.C.
Us adjuntem aquí un article que “Ab Origine” ja va publicar sobre les causes demogràfiques de la debilitat espartana: http://bit.ly/1KSB9nu I és que, quan ens adentrem en l’estudi científic de la Història, tot està relacionat!
