Tal dia com avui, el 29 de març de 1973 abandonava territori vietnamita l’últim soldat nord-americà. Aquest fet era simptomàtic d’una realitat que ja en aquell moment era irreversible, la victòria del Vietnam del Nord sobre el govern del Vietnam del Sud, aliat d’Estats Units des de l’inici del conflicte. La victòria definitiva perpetrada per les tropes del Viet Cong, que van prendre Saigon -avui en dia Ciutat Ho Chi Minh- el 30 d’abril de 1975, va suposar la fi del major fracàs militar de la història dels Estats Units fins als nostres dies. Un mal record d’un Goliat vençut per un petit David, encara present en l’imaginari col·lectiu de les generacions d’americans que la visqueren.

Per copsar adequadament aquest desenllaç, situem-nos a l’abril de 1954. Es duu a terme la Conferència de Ginebra, el preludi del col·lapse definitiu del domini de l’Imperi Colonial Francès a Vietnam. Dita conferència deixaria com a resultat un Vietnam dividit entre dos Estats, essent el Nord el que defensa un projecte socialista, la República Democràtica de Vietnam. El sud en canvi, ben aviat es veuria instrumentalitzat pels Estats Units, els quals haurien facilitat mitjançant un cop d’Estat l’autocràcia de Ngo Dinh Diem. Aquest mateix dirigent seria assassinat, en el context d’un cop d’Estat organitzat per l’administració Kennedy, el 21 de novembre de 1963 producte de les preocupacions que generava als americans degut a les seves dificultats per estabilitzar la situació al Vietnam del Sud. La importància de Vietnam del sud era evident. En el marc de la lògica geopolítica de la Guerra Freda, i tenint en compte la victòria de Mao Tse Tung sobre les tropes de Shan Kai Shek el 1949 –i posterior suport de la República Popular Xinesa als comunistes coreans durant la Guerra de Corea (1950-1953)- patien que es complís la màxima de la teoria de l’efecte dominó a Vietnam i en conseqüència al conjunt d’Indoxina. És a dir, Vietnam del sud suposava una zona geogràficament estratègica per contenir el comunisme a la regió.

L’escalada de violència americana va començar el març de 1965 amb bombardejos sistemàtics sobre instal·lacions industrials i vies de comunicació del nord. Seria l’anomenada operació Rolling Thunder. seria el preludi de la implicació definitiva en la guerra per part dels americans. El 31 de desembre de 1965 hi havia ja 184.300 soldats americans a Vietnam, donant suport a l’ineficaç exèrcit del sud, que progressivament adoptaria un rol secundari. El 1967, any amb un dels pics de violència més alts, serien ja 542.000 soldats americans els que, sota l’administració Johnson, estarien disposats sobre terreny vietnamita. El seu objectiu no era conquerir el territori, sinó debilitar les guerrilles comunistes per guanyar la guerra política, segons afirmacions d’autoritats americanes del moment com McNamara, Secretari de Defensa. No per això els mètodes bèl·lics deixarien de ser brutals. El mateix McNamara afirmà:

‘’Vam llançar sobre una zona minúscula, en un període de cinc anys, entre tres i quatre cops el tonatge emprat pels aliats en tots els teatres bèl·lics de la Segona Guerra Mundial.(…). Vam matar 3.200.000 vietnamites, sense comptar soldats del sud.(…). Vam intentar quelcom militarment impossible. No crec que es pugui escapçar la voluntat fregant el genocidi.’’

L’ús del napalm per a desforestar la selva vietnamita fou una eina recorrent per a combatre la guerra de guerrilles del Viet Cong. Font: bbc.com

L’espiral de violència, vingué acompanyada de derrotes reiterades a mans de la guerra de guerrilles del Viet Cong ( Front d’Alliberament Nacional de Vietnam, nascut durant l’autocràcia de Ngo Dinh Diem, és hereu directe del Viet Minh ),que van originar una opinió pública molt crítica amb la guerra. Aquesta guerra de guerrilles, de naturalesa asimètrica i en consonància amb el medi natural, fou el taló d’Aquil·les dels nord-americans i una de les casuístiques fonamentals de la seva derrota.

El 1969 Richard Nixon ocupa la presidència d’Estats Units i té com a pitjor problema la guerra del Vietnam, una guerra que no podia guanyar-se però que tampoc podia tenir un desenllaç humiliant. La solució al problema semblava pactar el fi de les hostilitats, com ja va fer Eisenhower amb Corea, i presentar-ho al públic nord-americà com una victòria. Però les successives victòries guerrilleres van propiciar una mà guanyadora en les negociacions i van impedir aquest projecte de Nixon. Partint d’aquesta base, Nixon es proposà solucionar el problema mitjançant una retirada progressiva de les tropes, que és el que demanava l’opinió pública, per així minimitzar el nombre de morts. Alhora pretenia una ‘’vietnamització’’ del conflicte. És a dir, traspassar responsabilitats a un exèrcit sud-vietnamita reforçat i un govern de Saigon –endèmicament corrupte- capaç de reformar-se. Seguint aquesta lògica, el 1972 quedaven a Vietnam només 40.000 soldats americans. D’acord amb la tendència derrotista, l’últim soldat americà abandonava sòl vietnamita el 29 de març de 1973, deixat a la seva sort a un dèbil exèrcit del sud que no va poder suportar l’embranzida del Viet Cong ni tan sols amb el constant finançament americà.

Icònica imatge de la Guerra de Vietnam. Agents de la CIA col·laboren amb l’evacuació de sud-vietnamites durant la caiguda de Saigon, 30 d’abril de 1975. Font: History.com

Amb la presa de Saigon el 30 d’abril del 1975 acabava una guerra en la qual, amb fonts que ens dóna Josep Fontana, l’exèrcit americà va llençar set milions de tones de bombes i projectils d’artilleria –molt més, com dèiem abans, que durant la Segona Guerra Mundial- i que va deixar una xifra aproximada, en tant que no és possible donar una xifra exacte i fidedigne, d’entre 1,5 i 3,5 milions de vietnamites morts, majoritàriament civils, contra 56.000 soldats americans morts, 303.000 ferits i uns 1.500 desapareguts. Alhora va deixar un país amb les seves infraestructures destrossades i amb greus danys sanitaris i ecològics que encara avui pateixen degut a l’ús d’armes químiques.