Tal dia com avui però fa exactament tres-cents trenta-cinc anys va néixer un dels personatges més rellevants i sobretot polèmics de la nostra història: Felip d’Anjou, el qual a partir de l’any 1700 passaria a ésser conegut com a Felip V, primer sobirà dels regnes d’Espanya de la dinastia Borbó.

Felip va rebre en apanatge el ducat d’Anjou el dia del seu naixement el 19 de desembre de 1683 al palau de Versalles. Era fill de Lluís dit el Gran Delfí, (hereu de Lluís XIV de França) i de Maria Anna de Baviera, i germà petit de Lluís, duc de Borgonya i segon a la línia de successió al tron de França. Tot i que al moment del seu naixement no estava destinat a regnar, els atzars dinàstics i el context polític internacional el van acabar convertint en el fundador del Casal de Borbó-Anjou, branca espanyola de la dinastia Borbó.

Felip d’Anjou, com a besnét per via femenina de Felip IV d’Habsburg, va ser designat en l’últim testament (3 d’octubre de 1700) del seu besoncle Carles II –que no tenia descendents directes– com a hereu del conjunt territorial i patrimonial conegut historiogràficament com a Monarquia Hispànica. Aquesta elecció va acabar de dividir a una Europa ja dividida, on es respirava des de feia anys un clima de preguerra i on es rifaven i repartien l’herència espanyola.

Felip de França, duc d’Anjou proclamat rei Felip V d’Espanya a Versalles el 16 de noviembre de 1700 de François Gérard

Felip de França, duc d’Anjou proclamat rei Felip V d’Espanya a Versalles el 16 de noviembre de 1700 de François Gérard

Tot i que la successió va ser inicialment acceptada per quasi totes les potències europees i pels territoris que Felip heretava, la por a l’augment de la ja hegemonia borbònica i el desequilibri en la balança de poder que tot això suposava va fer que les potències rivals dels Borbons s’aliessin i donessin suport a l’altre candidat al tron de la Monarquia Hispànica, el segon fill de l’emperador Leopold I del Sacre Imperi, l’arxiduc Carles d’Habsburg, besnebot per via femenina de Felip IV i per tant nebot valencià de Carles II. Això va desencadenar una guerra tant civil com internacional que va allargar-se durant més de tretze anys coneguda com la Guerra de Successió Espanyola i que va concloure –entre altres coses– amb el desmembrament de la Monarquia Hispànica (precisament el que volia evitar Carles II) i el reconeixement de Felip V (i de la nova dinastia) com a successor de Carles II.

El nou sobirà va iniciar el que la historiografia anomena «reformisme borbònic», que varen ser el conjunt de reformes polítiques, administratives, jurídiques, territorials, militars i econòmiques promulgades amb l’objectiu de construir una monarquia de caire absolutista, més centralista i uniformista articulada entorn de Castella i que va liquidar de facto a l’organització polisinodial dels Àustries i va posar fi amb els anomenats Decretos de Nueva Planta a les lleis, constitucions i institucions particulars dels diferents territoris de la Corona d’Aragó –els quals majoritàriament s’havien posicionat al costat de l’arxiduc Carles– i els va integrar a les institucions, usos i lleis de la Corona de Castella.

Felip V va viure seixanta-dos anys (9 de juliol de 1746) i va regnar durant quaranta-cinc anys i quatre mesos, cosa que el converteix en el rei hispà més longeu de la història. Tot i així, no va regnar ininterrompudament, ja que al gener de 1724 va abdicar en el seu primogènit Lluís I, però la seva mort a causa de la verola només set mesos després, va fer que el pare retornés a ocupar el tron fins al final de la seva vida. Una vida marcada per la inestabilitat mental, les depressions i melancolies (entre altres trastorns psicològics) i que s’han diagnosticat com a neurastènia.