Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

 

Imatge de portada: Cavall de Troia (Font: Deepika Ravishankar, Wikimedia Commons)

Al llarg de la nostra vida, en algun o altre moment, hem sentit a parlar sobre la Guerra de Troia, el taló d’Aquil·les i el famós cavall de fusta que utilitzaren els grecs (aqueus) per entrar a la fortificada ciutat. Tal dia com avui, l’11 de juny, de l’any 1184 aC, segons l’historiador grec Eratòstenes, tingué lloc el final d’un dels conflictes bèl·lics més espectaculars de la història, envoltat per una màgia i una sacralitat que han facilitat el seu manteniment en la memòria col·lectiva de les societats durant segles.

 

Consideracions prèvies: el problema de les fonts

Abans d’entrar en detall dels esdeveniments, és menester assenyalar la més que probable no existència d’aquesta guerra entre grecs i troians al s. XII aC. La guerra és un dels successos més destacats en la mitologia grega, i la que nosaltres volem rememorar fou escrita per un autor grec, Homer, quatre segles després (s. VIII aC). No només la narració escrita del conflicte es dugué a terme quatre-cents anys després, sinó que, en aquesta, els protagonistes són déus, herois, humans i forces naturals. És per aquest motiu que, en l’actualitat, no hi ha cap certesa que la Troia d’Homer existís, com tampoc que els successos siguin un relat històric basat en fonts documentals. A l’autor se li han atribuït les obres literàries Ilíada i Odissea, dos poemes èpics que narren els fets de la Guerra de Troia; tanmateix, fins i tot alguns investigadors posen en dubte, de manera manifesta, l’existència del poeta. En definitiva, es considera que la Ilíada i l’Odissea representen la culminació escripturària, duta a terme per diverses personalitats, de molts segles de tradició oral. Es tractaria, doncs, d’un episodi narrat per diversos poetes grecs, replet d’històries fantàstiques i de personatges ficticis, que vol rememorar un món perdut (el micènic, 1650 – 1250 a.C), ple de valors heroics com la lluita, la valentia, l’honor i l’amor, en contra d’un món viscut (l’època fosca, 1100 – 800 a.C) on apareixen cabdills, disminueix l’ús de l’escriptura, s’abandonen els palaus micènics i té lloc un importantíssim retrocés demogràfic, entre d’altres.

Mapa de la Grècia Homèrica (s. XII – XIII aC) i de la procedència dels herois. Les principals ciutats que participaren en el conflicte foren Argos, Esparta i Troia (Font: Wikimedia Commons)
Mapa de la Grècia Homèrica (s. XII – XIII aC) i de la procedència dels herois. Les principals ciutats que participaren en el conflicte foren Argos, Esparta i Troia (Font: Wikimedia Commons)

Incendi i saqueig de Troia

Les muralles troianes aixecades pels déus Posidó i Apol·lo van convertir-se en un autèntic maldecap pels grecs, els quals veien impossible superar-les amb la força física. És cert que acabaven de perdre al seu millor guerrer, Aquil·les, en mans de Paris, fill del monarca troià Príam, qui disparà una fletxa enverinada al seu taló. Això no obstant, també reconeixien la importància que l’heroi grec hagués donat mort al principal general dels troians, Hèctor, coratge i valentia del qual eren les seves millors armes. Obsessionats a acabar d’una vegada per totes una guerra que s’estava allargant massa, després de deu anys assetjant la ciutat, els grecs van apostar per una brillant estratègia: el “cavall de Troia”. Van planejar construir un cavall gegant de fusta que seria entregat als troians com a símbol de rendició. Però, per què un cavall? Era considerat l’animal sagrat de la ciutat, per això van confiar en el fet que, tractant-se d’una ofrena, no dubtarien en acceptar-lo. 

De bon matí, en sortir el sol, els soldats troians es van trobar que els grecs havien desaparegut, així com les seves tendes i vaixells. Però hi havia una cosa encara més sorprenent: a la platja només quedava un gegantí cavall de fusta amb una inscripció que suplicava a Atena, deessa de la saviesa i l’estratègia, un retorn favorable pel mar Egeu. Els troians, plens d’alegria pel que creien el final de la guerra, van decidir entrar el cavall dins la ciutat. El que no sabien, però, és que els principals guerrers grecs s’hi havien amagat a dins: Odisseu (rei d’Ítaca), Menelau (rei d’Esparta), Diomedes (fill de Tideu), Neoptòlem (fill del difunt Aquil·les), etc. En total, entre trenta i quaranta soldats. Cal remarcar que Laocoont (un noble troià) i Cassandra (filla del monarca troià Príam), van advertir que podia tractar-se d’una trampa, però finalment un espia grec, de nom Sinó, va convèncer el monarca que no hi havia cap mena de perill.  

L'incendi de Troia, Trautmann (Font Viquipèdia)
L’incendi de Troia, pintura de Johann Georg Trautmann (Font: Viquipèdia)

El punt clau de l’estratègia radica en les enormes dimensions del cavall, ja que era tan alt i ample que no es podia fer passar per la porta de la ciutat, motiu pel qual els troians van haver d’enderrocar una part de la muralla. Enormement eufòrics per haver suportat un setge de deu anys, el monarca Príam, el príncep Paris, els soldats i els habitants de la ciutat van voler celebrar-ho amb una gran festa nocturna, on el menjar i l’alcohol es convertiren en els principals protagonistes. Els guerrers situats dins el cavall van esperar pacientment a què els soldats troians caiguessin adormits pels efectes de l’alcohol. Llavors, quan va rebaixar-se el to de la festa, van sortir silenciosament del cavall, van avisar amb senyals a la resta de grecs que es trobaven amagats entre els arbres de fora la ciutat, van travessar la muralla sense problemes i conjuntament van prendre la ciutat. 

Agafats per sorpresa, la major part dels troians van morir a mans dels seus atacants sense poder empunyar l’espasa. Els grecs entraven a les cases una per una i mataven els seus ocupants adormits. La matança, el saqueig i el pillatge van durar tres dies i tres nits i, quan no quedà res de valor, van repartir-se el botí i van procedir a incendiar la ciutat. La majoria d’homes, on també inclouríem els infants, van ser morts, i les dones supervivents foren esclavitzades i distribuïdes entre els vencedors: Agamèmnon, rei d’Argos, es va quedar Cassandra (filla de Príam), Odisseu a Hècuba (esposa de Príam), Neoptòlem a Andròmaca (esposa del general troià Hèctor), i altres dones que no formaven part de l’elit també van ser portades a Grècia. 

Eurípides, dramaturg grec del s. V aC, és l’autor més útil per a conèixer les conseqüències d’aquest fatídic conflicte. Va escriure Les troianes, una tragèdia que relatava l’infernal destí que esperava a les supervivents de l’incendi i el saqueig de Troia. Especificar que, tot i que la base argumental de Les troianes neix a partir de la Ilíada i l’Odissea (com s’ha assenyalat abans, obres suposadament escrites per Homer), les quals li atorguen el marc conceptual, el cert és que Eurípides explora, a través dels seus personatges i les situacions plantejades, aspectes com les conseqüències de la guerra envers el sexe femení, no només a un nivell sociopolític, sinó gairebé existencial. El concepte d’esclavitud, epicentre temàtic de l’obra, no solament s’interpreta com la privació de llibertat, sinó també com l’eliminació de la identitat dels personatges. Tot el que són i han experimentat les protagonistes de l’obra al llarg dels anys queda reduït a cendres, enterrat sota una nova vida miserable (imposada). D’igual forma, l’esclavitud no es limita als personatges principals de l’obra, sinó que és un mecanisme repressiu que, acompanyat de l’eliminació física dels homes, pretén esborrar qualsevol rastre de la vida cultural troiana, suprimint de forma permanent la seva identitat. 

D’entre les espases i les flames, solament un reduït grup d’homes guiats per Enees va poder escapar de Troia, els quals van dirigir-se cap a Tràcia (vegeu ubicació geogràfica al mapa). En un futur, els romans relacionaran la genealogia de la ciutat amb la migració d’Enees, establint que arribà al Palatí, la regió governada pels llatins, i fundà, molt a prop de la futura Roma, la ciutat de Lavínium. 

A tall de conclusió, malgrat no tenir cap certesa contrastada de l’existència real d’aquest fet, l’historiador ha de preguntar-se per què ha perdurat al pas dels segles i les generacions. Cal destacar, evidentment, l’estratègia emprada per a guanyar la guerra, la qual va ser utilitzada pels grecs en adonar-se que, tot i tenir a les seves files herois com Aquil·les, no podien sobrepassar les muralles de la ciutat. Aquesta estratègia es va basar en el coneixement de l’enemic i les seves creences, cosa que va permetre preveure una reacció a l’ofrena del cavall: que l’acceptarien i l’entrarien dins la ciutat. D’altra banda, en relació amb l’incendi i el saqueig de la ciutat, destacar que la derrota total, al llarg de la història, es produeix quan elimines l’altre en tots els sentits (no només físicament, sinó també culturalment). Destruint els temples d’Atena i incendiant els edificis més emblemàtics de Troia, els grecs van pretendre esborrar, per sempre més, els seus tradicionals enemics.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>