El 10 de desembre de 1520 a Wittenberg (Saxònia), es va produir un dels esdeveniments més simbòlics del trencament entre l’Església de Roma i Martí Luter. Enmig d’un nombrós públic, el professor de teologia i predicador va cremar la butlla papal Exsurge Domine i nombrosos llibres de dret canònic, responent així a les primeres cremes d’escrits seus que l’Església havia ordenat. Aquesta butlla, emesa per Lleó X el juliol del mateix any, era la condemna oficial de quaranta-una tesis de Luter extretes de les seves obres i una invitació a retractar-se’n en un termini de seixanta dies posteriors a la publicació del document a terres saxones.

Portada de la butlla de Lleó X Exsurge Domine, amb el seu escut papal. Font: Wikipedia

Portada de la butlla de Lleó X Exsurge Domine, amb el seu escut papal. Font: Wikipedia

Des de la publicació de les Noranta-cinc tesis sobre el valor i leficàcia de les indulgències el 31 d’octubre de 1517 fins a la condemna de les seves tesis, Martí Luter havia passat de ser gairebé un desconegut fora de Wittenberg a ser una figura destacada de primer nivell. Heroi o heretge, moltes de les discussions religioses passarien aviat per l’aproximació o l’allunyament a les seves idees; una dualitat que acceptava pocs matisos i que va causar la progressiva pèrdua d’influència d’aquells que anhelaven una reforma sense trencament, capitanejats per Erasme de Rotterdam.

Si a les noranta-cinc tesis hi havia predominat la crítica a les indulgències com a paradigma de la corrupció de l’Església i hi mancava una sòlida argumentació teològica, aquesta es donà durant l’entrevista que va tenir l’octubre de 1518 a Augsburg amb el Cardenal Gaietà, en tant que legat del papa, que pretenia que l’alemany es fes enrere de les idees considerades herètiques. Luter va argumentar la seva concepció de la salvació per la fe i va negar que el papa, ni cap concili, estiguin per sobre de la Paraula de Déu. L’any següent protagonitzaria la cèlebre Disputa de Leipzig amb Johann Eck, un dels seus màxims rivals, i en la que el trencament es va fer encara més palpable. Luter posaria en dubte l’autoritat de l’Església, considerant-la una institució humana, i tornaria a defensar les Escriptures com a única font d’espiritualitat, però també de revelació i autoritat, fet que li obria les portes a la definició d’una altra concepció clau ja intuïda: la idea del sacerdoci universal. Durant tot aquest temps Roma havia intentat que es retractés de les seves tesis, mentre Luter, en canvi, entenia que no podia fer-ho fins que no fossin refutades i, per tant, es demostressin com a errònies, tot mostrant-se obert a la discussió.

És enmig d’aquest context que el papa, que havia intentat sense èxit fer venir Luter a Roma en ocasió de les 95 tesis, i després de la negativa del príncep Frederic III de Saxònia de lliurar-li el seu súbdit, decideix tirar endavant la butlla de condemna, que començava així: “Aixeca’t Senyor! Un porc senglar ha entrat a la teva vinya i amenaça en destruir-la.”

Luter, en un gravat de Lucas Cranach el Vell, 1520. Font: WahooArt

Luter, en un gravat de Lucas Cranach el Vell, 1520. Font: WahooArt

Però Luter no només no es retractà i cremà el document pontifici, sinó que poc abans s’havia atrevit a excomunicar el mateix papa en l’escrit Contra la butlla execrable de lAnticrist, publicat el novembre: “De la mateixa manera que ells m’excomuniquen en nom de la seva sacrílega heretgia, jo per la meva banda els excomunico en nom de la santa veritat de Déu. Jesucrist jutge veurà quina de les dues excomunions és vàlida davant d’ell.” En resposta de tot plegat, el 3 de gener de 1521 el papa signava la butlla Decet Romanum Pontificem, en què s’excomunicava definitivament Luter. Ara bé, el doctor excomunicat seguiria amb el ritme frenètic que l’havia portat a la publicació de nombroses obres al llarg del 1520, entre les quals es troben alguns dels seus escrits més importants. Es tracta del període en què Luter comença a sistematitzar les seves doctrines mentre s’estenia ràpidament el seu missatge a bona part d’Alemanya.

Poc després el seu senyor i protector, Frederic III, que es continuava negant a lliurar Luter, va negociar amb el jove Carles V que el predicador fos, almenys, escoltat. L’escenari escollit seria la Dieta de Worms, l’abril del 1521. Davant la negativa de Luter de retractar-se dels seus “errors” s’arribaria al corresponent Edicte, pel qual el polèmic professor i predicador quedava condemnat també per l’emperador. Tanmateix, Carles V no gaudia de suficient poder efectiu per tal de controlar el seu heretge, que tornant de Worms va ser segrestat i portat al castell de Wartburg sota protecció de Frederic III. Reclòs al castell, on hi viuria gairebé un any, emprendria l’elaboració d’una peça fonamental per la seva concepció religiosa: la traducció del Nou Testament a l’alemany.