La matinada del 24 de març de 1976, els edificis del Gobierno i el Congreso Nacional de la República Argentina van ser ocupats per les forces armades del país. El mateix succeí a les estacions de ràdio i televisió de Buenos Aires i a les principals ciutats de l’interior. Arribada la nit, les tropes havien envoltat diverses plantes industrials i ocupat les seus dels principals sindicats. En les hores següents, a través dels mètodes de difusió massiva, es comunicava a la nació argentina que una junta de comandants de l’exèrcit havia decidit posar fi a “l’agònic exercici de les autoritats civils”, i que assumien el poder polític en nom de l’autoanomenat Proceso de Reorganización Nacional, que tindria com a objectiu restablir l’ordre, reorganitzar les institucions i crear les condicions per fomentar una “autèntica democràcia”. El militar Jorge Rafael Videla (Buenos Aires, 1925-2013) es convertia en el president de la república de facto, càrrec que mantingué fins a l’any 1981.
L’aleshores presidenta de l’Argentina, María Estela Martínez de Perón, Isabelita, que l’any 1974 s’havia convertit en la primera dona cap d’Estat d’una república americana, fou detinguda amb els seus ministres i altres figures destacades del govern peronista. Amb l’avenç de les hores, en un operatiu minuciosament planificat, les detencions es van començar a multiplicar.
És per aquest motiu que el 24 de març la República Argentina celebra el Día Nacional de la Memoria por la Verdad y la Justicia, per commemorar les víctimes de la dictadura militar que s’apropià del govern de l’Estat nacional argentí entre el 24 de març de 1976 i el 10 de desembre de 1983. La data es va establir l’any 2002 amb l’objectiu de construir col·lectivament una jornada de reflexió i anàlisi crítica de la història recent del país, per no oblidar el terrorisme d’Estat, els crims contra la humanitat comesos per la dictadura -assassinats, tortures, violacions, segrest i apropiació de menors, exilis forçosos, etc.- i els més de 30.000 desaparecidos.
Un terme, desaparecido, emprat pels òrgans de govern dictatorials per no assumir mai la responsabilitat per l’assassinat de milers de ciutadans en centres de detenció clandestins. El 90% de les desaparicions succeïren entre 1976 i 1978. Avui en dia se sap que molts d’aquests presoners foren llençats al Río de la Plata i al Riachuelo, que la gran majoria eren ciutadans argentins, i que en el 94% dels casos eren civils.
Fou en aquesta època que el món conegué l’existència de les Madres de Plaza de Mayo. Congregades per primera vegada a la Plaza de Mayo de Buenos Aires el dissabte 30 d’abril de 1977, les mares dels desapareguts exigiren la fi del silenci que la dictadura havia imposat sobre el destí dels seus fills: un silenci social aterridor que només es trencava, a vegades, en la intimitat domèstica. En aquest context, les madres van començar a identificar-se entre elles posant-se un mocador blanc al cap, originant així el primer ritual de resistència civil organitzada contra el règim, que alhora es convertiria en el símbol més nítid de la lluita contra la dictadura, que va recórrer el món quan aquest encara desconeixia la magnitud de la tragèdia argentina.
La dictadura també va estendre el seu odi als descendents dels desapareguts, apropiant-se de molts dels fills nascuts o que encara havien de néixer de les dones que eren segrestades. En conseqüència, un grup de mares van fer els primers passos per fundar Abuelas de Plaza de Mayo, que es van anar organitzant per començar una llarga cerca i denunciar els robatoris de nadons, que naixien a partir de la pràctica de parts clandestins i eren entregats en falses adopcions a matrimonis militars estèrils.
D’aquesta manera, la dictadura militar va destruir definitivament la tradició de l’Argentina industrial i de masses desenvolupada fins a mitjans del segle XX, enfonsant el país en un procés de desindustrialització i endeutament extern que, sumat a les matances, l’exili i l’empresonament de milers d’argentins, el sacrifici d’una altra generació en l’aventura militar de la Guerra de les Illes Malvines de l’any 1982, i la repressió salvatge contra la cultura i l’educació, van conformar la base de la tragèdia que portà la República Argentina a una decadència que ha perdurat fins als nostres dies.
