Durant l’època de Guerra Freda, Sud i Centreamèrica es van convertir en territoris sota la influència política total dels Estats Units –excepcte Cuba, es clar. El país Nord-Americà va regir els governs que havien de dirigir els països, i en nombroses ocasions van donar suport explícit a governs clarament de dreta o directament dictadures militars, com la de Pinochet a Xile o la de Videla a Argentina. Tot valia per mantenir els territoris sota el capitalisme: res era millor per allunyar el comunisme que el seu pitjor enemic. El pla dels Estats Units consistia en donar suport explícit al règim o, simplement, no condemnar-lo i mirar cap a un altre costat davant casos de violacions dels Drets Humans, com va fer també amb Espanya. Però els països sota aquesta opressió van tenir quelcom en comú: una forta contestació als règims dictatorials per part dels moviments estudiantils. El d’Argentina va ser especialment potent.
Mèxic, 2 d’octubre de 1968. Un nombrós grup d’estudiants es manifesta a la plaça de Las Tres Culturas de Tlatelolco en demanda de major llibertat. La majoria d’assistents a la manifestació formen part del Moviment de 1968 de Mèxic, on hi havia majoritàriament estudiants, però també professors o obrers . En aquells dies, Mèxic tenia major pes dins el panorama internacional a causa dels Jocs Olímpics que s’hi havien de disputar aquell mateix any. Un gran desplegament militar –que no policial—va envair els carrers propers a la manifestació i la mateixa plaça, on hi van arribar fins i tot tancs. La brigada paramilitar “Batallón Olímpia” també hi va fer acte de presència, vestits de civils. Aquest batalló tenia la funció de garantir la seguretat durant els Jocs Olímpics, és a dir, en reprimir qualsevol moviment de protesta que alterés la imatge idíl•lica de pau al país per aquelles dates. Els fets es van desencadenar després del llançament de dues bengales, possible senyal convinguda per a l’inici de l’atac. Segurament, l’ordre era que membres de la brigada obrissin foc contra els soldats perquè aquests tinguessin una excusa per atacar la població. I així va ser, després de les primeres bales contra ells, l’exèrcit va respondre de manera contundent i va obrir foc contra els estudiants de la plaça, tot i que probablement els atacs no venien d’allà, sinó d’edificis adjacents. Posteriorment també van escorcollar aquests edificis, detenint tots els estudiants que s’hi havien amagat.

Record a las víctimes de 1968

Record a las víctimes de 1968

Com sempre, ens trobem amb un ball de xifres segons quin bàndol dóna la informació. El govern mexicà, presidit per Gustavo Díaz Ordaz, va afirmar que els morts eren entre 20 i 50. Però testimonis directes, com ara supervivents a la massacre o familiars que van visitar el lloc per reconèixer cadàvers van xifrar la quantitat en no menys de 100. Posteriorment es van formar diversos grups d’investigació que van afirmar que la xifra de morts era més alta, ja que l’exèrcit n’havia fet “desaparèixer” molts en els primers instants posteriors a la matança. Aquests fets coincideixen en molts punts amb la desaparició forçada d’estudiants ara fa poc més d’un any a Iguala: l’atac contra persones que reclamen llibertat i l’extensió de la cultura al país. La intervenció de l’exèrcit per reprimir-les i, sobretot, la manca d’explicacions per part del govern, que deixa inevitablement una ferida oberta. S’ha aixecat un petit monument en record a les víctimes, però de poc serveix quan el que realment es busca és la veritat. Esperem que la trobin algun dia, tant els estudiants del 1968 com els de 2014.