El 30 d’abril de 1947 mor a la ciutat argentina de Buenos Aires el polític, financer i mecenes català Francesc Cambó i Batlle. Nascut a Verges el dia 2 de setembre de 1876. Entre els seus familiars hi trobem algun famós guerriller carlí com, per exemple, Miquel Cambó de Gayolà, conegut com Barrancot —germà petit de l’avi del polític català— que va dirigir tropes legitimistes per la zona de la Garrotxa.

La seva actuació política va influir fortament dins tota Catalunya (i Espanya) entre la pèrdua de les colònies d’ultramar (1898) i la Guerra Civil (1936-1939). Va ser un ferm defensor de regenerar Espanya a través del regionalisme i el catalanisme. Pretenia catalanitzar Espanya mitjançant la difusió d’una societat burgesa, productiva, d’ordre i contrària al centralisme. Alhora, buscava enfortir nacionalment Catalunya gràcies a la difusió de la llengua pròpia, la creació d’institucions de país, la lluita en favor de l’autonomia (va proposar un Estatut d’Autonomia l’any 1919) i l’activitat del seu partit: La Lliga Regionalista. En relació a tot això, en una ocasió Niceto Alcalá-Zamora va etzibar-li que havia de decidir si volia ser el Bolívar de Catalunya o el Bismark d’Espanya.

La Lliga Regionalista va ser una força política molt potent a Catalunya durant les primeres dècades del segle XX. Comptava amb un diari proper de forta tirada: La Veu de Catalunya —una publicació obertament catalanista i conservadora. Cambó va pretendre estendre la seva visió regionalista per tota Espanya i, per a tal fi, va realitzar nombrosos viatges a Galícia, Euskadi, Andalusia i, també, pels Països Catalans. Volia construir una Espanya gran gràcies a potenciar les particularitats de cada regió o nació en contra de la visió centralista imposada des de Madrid.

Cambó preparant un discurs a Madrid durant la seva etapa dins la Solidaritat Catalana. Font: El País

Cambó preparant un discurs a Madrid durant la seva etapa dins la Solidaritat Catalana. Font: El País

A València va voler potenciar una burgesia d’obediència valenciana que promogués un valencianisme germà del catalanisme. El seu home fort al País Valencià va ser Ignasi Villalonga —igual que Joan Esterlich va ser la seva persona de confiança a les Illes Balears. En un viatge de Cambó a Castelló va produir-se una curiosa aliança entre republicans i dinàstics per rebentar un acte del líder catalanista. Els crits de “¡Viva Cervantes!” i les crítiques al fet que s’adrecés al públic en català van marcar la visita del polític empordanès. Joan Fuster lamentava que el fet que el País Valencià hagués tingut els primers brots de regionalisme vinculats al conservadorisme (de la Renaixença o de Cambó) va dificultar que les esquerres assumissin la defensa de la qüestió nacional.

Quan l’any 1904 el jove Rei Alfons XIII va visitar la ciutat de Barcelona un també jove Francesc Cambó va decidir no boicotejar la reial visita. Durant la seva carrera política la relació amb la monarquia esdevindrà molt propera malgrat passar per millors i pitjors moments. El dirigent català va esdevenir en dues ocasions ministre d’Espanya: primer en la cartera de Foment i després en la cartera de Finances. Tot i la seva voluntat decidida d’ajudar a la governabilitat d’Espanya, el seu ADN catalanista va generar molts anticossos en diversos sectors de la societat castellana. Per aquest motiu, quan va caure la dictadura de Miguel Primo de Rivera no va poder participar del govern per ajudar a salvar la Monarquia. Generalment, sempre s’ha dit que aquesta indisposició era deguda a un càncer de laringe que havia patit. El cas és que els sectors més primoriveristes no el volien veure en un govern de transició.

Durant la Segona República va canviar el nom del seu partit pel de Lliga Catalana. Es va oposar als intents d’Esquerra Republicana de proclamar una República Catalana. Si bé a les eleccions autonòmiques de 1932 la Lliga es va presentar juntament amb Unió Democràtica de Catalunya, els esdeveniments van anar ancorant el partit dels conservadors catalanistes cap a postures cada cop més marcadament dretanes. Van mostrar una forta oposició a la llei de contractes de conreu i a la revolta de Lluís Companys de l’any 1934.

Els anys de la Segona República no van ser fàcils pel partit de Cambó. La pèrdua de l’hegemonia a Catalunya era evident. El radicalisme de les dretes i les esquerres espanyoles incomodaven els catalanistes lligaires. Quan l’any 1936 Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya van promoure el Front d’Esquerres, la Lliga va pactar amb altres formacions de dreta i extrema dreta la creació del Front Català d’Ordre. Els resultats no van ser positius i el Front d’Esquerres va derrotar de nou les apostes conservadores.

Estàtua de Francesc Cambó situada actualment a la Via Laietana de Barcelona.

Estàtua de Francesc Cambó situada actualment a la Via Laietana de Barcelona.

Davant el govern d’esquerres de l’any 1936, Cambó no era partidari de promoure un alçament militar, preferia que les debilitats internes fessin caure el govern i aprofitar les següents eleccions per prendre el poder. Amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 tot va canviar. Els rojos van assaltar el pis de Cambó a Barcelona malgrat que ell va salvar la vida perquè estava a l’estranger. Molts companys de la Lliga van ser assassinats durant els primers temps de la Guerra. Molts anarquistes no perdonaven la política de mà dura que durant anys la Lliga va practicar per combatre la violència sindical (terror blanc contra terror roig).

Davant la violència generalitzada, Cambó va decidir promoure econòmicament el triomf dels sollevats militars. Durant un temps va mantenir les esperances d’incorporar un polític catalanista de la Lliga en el primer govern sorgit de la revolta. No imaginava que d’aquella guerra en sorgiria una dictadura de quatre dècades. Les esperances en col·locar un ministre afí varen anar desapareixent a mesura que el triomf dels nacionals es feia més evident.

Mentre va durar la guerra i la postguerra va decidir continuar vivint a l’estranger. L’any 1947 va morir en el seu exili de Buenos Aires. En els últims dies de la seva vida va plantejar la possibilitat de reactivar la Lliga per ajudar el Comte de Barcelona, Joan de Borbó, a guanyar el govern de l’Estat i mirar d’acabar amb la dictadura d’una forma ordenada i pacífica. Un dels llegats més importants que ha deixat Cambó són les seves donacions com a mecenes. L’any 1922 va promoure la Fundació Bernat Metge que s’encarregaria de traduir al català la majoria d’obres gregues i llatines clàssiques. Quan va morir, moltes de les seves obres d’art van anar a parar a museus de la ciutat de Barcelona.