Un 23 d’abril de l’any 1594 naixia en una masia de Viladrau Joan Sala i Ferrer, qui seria conegut, anys després, amb el nom de Serrallonga. Fill de l’heureu no va tenir la sort del seu pare, i va haver de buscar-se la vida com a cabaler que era. La solució, com molts altres de la seva condició també feien, va ser casar-se amb una pubilla d’una altra família pagesa.

Amb vint-i-quatre anys Joan Sala es casà amb Margarida, pubilla del mas Serrallonga. L’origen del nom del mític, i sobretot mistificat, bandoler, el trobem en la importància que tindria la figura de l’hereu – i a falta d’aquest de la pubilla – en el pensament català medieval, modern i contemporani. Joan Sala passà a la història amb el cognom de qui fou la seva esposa, de fet de la casa de la dita dona. Tingué més importància el llinatge femení – no oblidem que no estem parlant de famílies nobles – que el masculí perquè un seguia la línia de l’hereu i l’altre no.

 Imatge actual del mas Sala, a Viladrau, on naxieria Joan Sala i Ferrer. Font: Ajuntament de Viladrau

Imatge actual del mas Sala, a Viladrau, on naxieria Joan Sala i Ferrer. Font: Ajuntament de Viladrau

És evident, però, que el que feu famós a Serrallonga no va ser el seu nom, sinó les seves accions que es durien a terme en un context molt determinat. Els darrers anys del bandolerisme que havia agitat amb gran violència la Catalunya del segle XVI i que, entrant al segle XVII, es veuria ofegat per la repressió exercida pels successius lloctinents de la Monarquia.

Tornant al fil de la història, el jove Joan Sala, abans de casar-se, l’any 1618, ja començaria a cometre petits furts. Malgrat això, no seria fins a l’any 1622 quan començaria a actuar activament com a bandoler. Com s’ha repetit innombrables vegades, Serrallonga no era un “Robbin Hood català” sinó un lladre que, com molts altres bandolers, buscava el seu enriquiment personal i el de la seva quadrilla. Havent de deixar definitivament la seva vida de pagès quan fou delatat per Miquel Barfull, passa a la clandestinitat i es dedicà al saqueig i el pillatge que, sovint, anava acompanyat d’una bona dosi de violència que s’exercia tant sobre les víctimes dels robatoris com sobre els delators.

Ni els cossos ni els béns se salvaven de l’acció de Serrallonga i dels altres bandolers que l’acompanyaven. Fins i tot les collites i el bestiar podien ser els objectes que els lladres del segle XVII prenien per dur a terme les seves venjances. Tenint en compte aquests fets, els clams musicals contemporanis al retorn de Joan Sala s’haurien, com a mínim, de replantejar.

Malgrat això, no hem de caure tampoc en la trampa de creure que els bandolers de l’època moderna eren una mena de salvatges que martiritzaven la població, sinó que els hem d’entendre com a part d’una societat extremadament violenta, els lloctinents de Catalunya no es quedarien curts a l’hora d’exercir violència sobre la població amb l’objectiu de capturar bandolers i, de fet, el mateix Serrallonga acabaria sent víctima d’aquesta dinàmica quan el 8 de gener de 1634 seria esquarterat a Barcelona després de ser capturat per ordre del Duc de Cardona.

Fotografia de mitjans del segle XX del Mas Serrallonga. Font: "El mas Serrallonga. La disputada herència del bandoler.” Joan Llinàs i Pol (Revista Girona, n. 300)

Fotografia de mitjans del segle XX del Mas Serrallonga. Font: “El mas Serrallonga. La disputada herència del bandoler.” Joan Llinàs i Pol (Revista Girona, n. 300)

L’historiador Joan Llinàs i Pol estudia els litigis que seguiren la mort de la pubilla del mas Serrallonga. Segons sembla, l’any 1651, havent traspassat Joan Sala força anys enrere, viuda i fills es presentarien a la casa familiar i expulsarien al germà petit de Margarida, que havia esdevingut hereu després que, a causa de les accions de Sala, la pubilla passés grans calamitats, incloses algunes estades a la presó. Després de criar la seva família ella sola, Margarida Serrallonga acabaria prenent la casa de la seva família per la força, i deixant-la en herència als seus fills, que la mantindrien fins a principis del segle XIX quan acabaria el litigi amb els hereus legítims – segons el dret català – de la casa.

La història que començava amb un cabaler casant-se amb una pubilla i esdevenint bandoler al cap de poc, acabaria amb la mateixa pubilla prenent per la força casa seva – vegeu la paradoxa – després de dècades de violència en una època que no hem, en cap cas, de jutjar ni idealitzar, sinó simplement, d’intentar entendre.