Tenim dret a presentar el naixement d’un historiador com si d’un fet històric es tractés? La resposta és sí, si aquest individu és un dels historiadors més importants que ha tingut mai Catalunya. Estem parlant de Josep Termes (1936-2011), el qual va néixer sota el signe de la guerra civil, “en un barri obrer i menstral de Barcelona”, com diu ell mateix, una setmana després d’iniciat el conflicte.

Era nascut en el sí d’una família camperola pobra que havia emigrat a Barcelona als anys 20. Allà, els seus pares portaren una taverna per la qual passarien antics cenetistes i obrers d’esquerra. En el seu últim llibre, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), Termes ens parla sobre com els noms de Salvador Seguí, el “Noi del sucre”, Pestaña, Peiró o els Montseny formaven part del seu imaginari des de la seva primera adolescència gràcies als clients de sons pares; també de com aquelles figures que passaven pels lavabos de la taverna dels seus pares, molts d’ells obrers d’antiga militància anarquista, deixaven escrits a les parets com: “visca la terra lliure”, cosa que el va portar a dubtar des de ben xic de la suposada ‘anacionalitat’ atribuïda als anarquistes.

La seva experiència directa amb l’obrerisme popular i el contacte de primera mà amb aquells que participaren en la guerra civil, la cosmologia en la qual es mogué durant la seva joventut el portaren a llicenciar-se en lletres a la Universitat de Barcelona (1963), si bé va començar estudiant farmàcia, per a prosseguir la seva carrera amb història; i el 1971 es doctorava a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La impressionant biblioteca de Termes va ser donada a la biblioteca del Museu d'Història de Catalunya. Font: Vilaweb

La impressionant biblioteca de Termes va ser donada a la biblioteca del Museu d’Història de Catalunya. Font: Vilaweb

Si per alguna cosa és reconegut Josep Termes és per la seva important aportació a la historiografia sobre els orígens “populars” del catalanisme. I és que l’historiador, obsessionat en anar sempre a les arrels, a les fonts primàries, va contradir la tradició històriogràfica de postguerra; aquella línia defensada per figures com Solé i Tura que afirmaven que el catalanisme era un moviment essencialment burgès. Termes posà sempre l’accent, per contra, en “Les arrels populars del catalanisme” (títol també d’un dels seus llibres).

Així doncs, davant del paper atorgat sempre a la Renaixença literària i la ‘restauració’ dels Jocs Florals (1859) com a punts essencials de la recuperació del català i de la construcció del catalanisme, Termes contraposa, per exemple, la importància del “Calendari de Pagès” (1856). Aquesta darrera publicació tingué molt més ressò entre les capes populars que unes activitats que anaven dirigides essencialment a l’elit barcelonina de mitjan segle XIX. Així doncs, també remarca la importància de les classes populars en el manteniment del català davant la ‘traïció’ de les classes dirigents catalanes, les quals estaven disposades a eliminar els trets diferencials catalans en favor dels seus interessos econòmics. I no només això, sinó que fixa en les bullangues de 1830-40, de caràcter essencialment popular, el substrat del particularisme i anticentralisme que més tard defensarien el federalisme i el catalanisme… i l’anarquisme. A l’entendre de Termes, només més tard la burgesia empraria el catalanisme per a fer política a Madrid a partir de la creació de la Lliga Regionalista (1901).

No va ser la primera i última vegada que posaria en dubte la lògica establerta. Anys enrere ja havia contradit al gran historiador Jaume Vicens Vives, posant en dubte el seu “quantitavisme excessiu” per a explicar les dinàmiques històricosocials, que, a l’entendre de Termes portava a desactivar els moviments obrers amb la seva excessiva visió econòmica; i, a més, portava a desdir el catalanisme com a força essencial per a la transformació de la societat contemporània catalana en favor del desenvolupament burgès.

Jaume Vicens Vives. Josep Termes en criticà sempre el seu excessiu 'monetarisme' i 'quantitavisme', que desnaturalitzava els moviments socials contemporanis. Font: globedia.com

Jaume Vicens Vives. Josep Termes en criticà sempre el seu excessiu ‘monetarisme’ i ‘quantitavisme’, que desnaturalitzava els moviments socials contemporanis. Font: globedia.com

Les idees de Termes, la seva procedència social, idees i els seus ideals tingueren un reflex més enllà del paper. El seu activisme i conviccions el portarien dues vegades a ser expulsat de la Universitat de Barcelona (1958 i 1966) i explica la seva afiliació al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), on també hi militaria un dels seus deixebles, Andreu Mayayo i altres grans historiadors com Josep Fontana; va ser l’únic partit on hi va ser, fins que ho va deixar al considerar que qui portava la direcció eren uns “pijos”.

El 1982 va ser nomenat catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, on s’hi estigué fins el 1991, quan va passar a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on ajudà a fundar l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives (IHJVV), i on es retrobaria amb un dels deixebles de Vicens Vives, el ja esmentat Josep Fontana.

Així doncs, Josep Termes ens serveix no només per a reivindicar les seves tesis pròpies sobre la Catalunya i l’Espanya dels segles XIX i XX; no només fou un dels majors experts en obrerisme i catalanisme de la seva generació, sinó que també ens serveix per a reivindicar la figura de l’historiador com a una figura important dins la societat i destacar la seva funció. Una funció que es basa en analitzar el passat amb rigor, formular hipòtesis, crear relats amb base, aportar referents i errors per a guiar-nos i aportar aquest debat a la societat en què ens ha tocat viure; això implica, sovint, com va fer Termes, nedar a contracorrent.

Josep Termes, fotografiat a casa seva. Font: El País

Josep Termes, fotografiat a casa seva. Font: El País