El 12 d’abril de 1931 el regnat d’Alfons XIII perdé tota legitimitat enfront de la majoria republicana expressada a les urnes dels comicis municipals. Guanyant a gran part de les capitals de província, les diverses coalicions antimonàrquiques recolliren la voluntat de la majoria dels seus súbdits. “Les eleccions celebrades el diumenge em revelen clarament que no tinc l’amor del meu poble“, determinà el monarca en un breu manifest l’endemà de les eleccions. Diverses proclamacions s’estengueren arreu del territori alçant la bandera tricolor als balcons dels ajuntaments. La legitimitat republicana que s’havia guanyat als carrers i a les urnes s’expressà de forma festiva i relativament tranquil·la. L’única violència fou iconoclàstica, paròdica i de caràcter popular consistent en defenestrar els retrats d’Alfons XIII dels ajuntaments.
A través del seu manifest, Alfons XIII abdicava de les seves funcions com a cap d’estat, però es resistia formalment a renunciar a la legitimitat monàrquica. No abdicava del dret de successió dinàstica, per exemple, tan sols de l’exercici del seu poder. Durant el seu regnat, Alfons XIII s’alineà amb el regeneracionisme ideològic encarnant el lligam entre monarquia, exèrcit i nació. Justificà gran part de les seves accions com a actes de patriotisme encarats a definir una nova política internacional. La seva obsessió africanista dugué a conjuntures crítiques: Des de la resposta obrera de la Setmana Tràgica de 1909 fins al desastre d’Annual del 1921. A més, la conflictivitat creixent entre jornalers i terratinents a partir de la vaga general de 1917 amplià l’oposició més enllà dels centres urbans. L’espanyolisme d’Alfons XIII evolucionà cap a un nacionalcatolicisme autoritari que el dugué a acceptar a Miguel Primo de Rivera i el seu cop d’estat com una oportunitat d’afirmació patriòtica tot prescindint del règim constitucional. L’intent primoriverista de nacionalització de les masses fou un fracàs i la posterior temptativa d’un retorn a l’ordre constitucional a través de Dámaso Berenguer no reeixí fent d’Alfons XIII un rei impopular.
No obstant això, Alfons XIII esperava una suspensió ad interim a l’expectativa d’unes eleccions generals que el poguessin tornar al tron. Declarà que podria trobar els mitjans per tal de perpetuar-se en el poder, però preferí apartar-se abans de “llençar un compatriota contra un altre en una fratricida guerra civil”. La nit del mateix 14 d’abril marxà cap a París via Marsella, on passaria bona part del seu exili. Des de la capital francesa, ni Alfons ni la seva cort deixarien de mantenir contactes amb els sectors monàrquics. Al cap d’un any i mig, després del fracàs de la Sanjurjada, el monarca rebé una visita a París. Es tractava del pilot i general Juan Antonio Ansaldo, un dels primers conspiradors contra la República juntament amb José Calvo Sotelo, Eugenio Vegas Latapié i Jorge Vigón, tots part del cercle d’Acción Española.
L’entrevista d’Ansaldo i Alfons XIII fou fructífera pels conspiradors: L’exrei es comprometé a donar-los suport financer i conferí poders a Ansaldo per tal de desenvolupar activitats al servei de l’ideal restaurador. Si bé Alfons XIII volgué evitar un bany de sang l’endemà de les eleccions, el seu viratge cap a postures reaccionàries i antiparlamentàries sembla evident. Tot i això, l’evolució d’aquests contactes i el grau d’implicació personal de l’exmonarca en el ballet de complots i trames continua sent un enigma historiogràfic difícil de documentar. A partir del cop del 18 de juliol de 1936, però, Alfons XIII defensaria ferventment l’alçament tot esperant que conclogués amb el retorn del seu regnat. Tenia a Franco en gran consideració a causa dels èxits militars al Marroc, però el dictador tenia altres plans.
Ja en les primeres converses entre Mussolini, Balbo i els conspiradors espanyols l’any 1934, la restauració monàrquica estava fora de la taula. Dies després del cop d’estat les aspiracions d’un retorn monàrquic s’esvaïren a causa de la intenció de Franco d’establir un govern republicà de tipus feixista, és a dir, una dictadura liderada per un “Caudillo”. D’aquesta manera, els lligams entre el dictador i l’antic rei es trencaren definitivament. Alfons XIII morí el febrer de 1941 a Roma i fou enterrat a l’església Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli. No seria fins al 1980 que el seu cadàver i despulles serien enterrats a El Escorial a petició del seu net Joan Carles I.
