El dia 3 de novembre de 1903, Panamà es va separar definitivament de Colòmbia.

Simón Bolívar, fundador i president de la Gran Colòmbia.

Simón Bolívar, fundador i president de la Gran Colòmbia.

Per Panamà no va ser la primera independència. El país centreamericà va viure un autèntic anar i venir territorial des de que es va independitzar d’Espanya l’any 1821, sobretot provocat pel fet de ser un país petit i poc potent econòmica i militarment. Va ser per decisió pròpia que es van unir a la Gran Colòmbia, el projecte de Simón Bolívar, integrat per Equador, Veneçuela i Nova Granada (Colòmbia). L’any 1930, quan amb la mort de Bolívar, el projecte polític es va col·lapsar, i alguns països van decidir separar-se’n: Veneçuela i Equador van marxar, i Panamà va decidir seguir-ne l’exemple, però el seu intent d’independència va fracassar, i la Gran Colòmbia, desintegrada, va passar a ser la República de Nova Granada.

Deu anys més tard, Panamà va intentar independitzar-se de Nova Granada, però només va ser reconegut per Costa Rica i els Estats Units. Un cop més, la independència no va fructificar, i es va obrir un nou període històric: Nova Granada va fer importants concessions als Estats Units a Panamà, a canvi de garantir l’ordre i l’obediència d’un país rebel. Els americans van intervenir militarment diverses vegades al país centreamericà, que l’any 1863 va passar a ser un estat sobirà dins els Estats Units de Colòmbia, el nou ens polític hereu de Nova Granada. Aquest estatus tampoc va durar; 23 anys més tard, Panamà va passar a ser un simple departament sota control directe del govern colombià. Per si fos poc, el país va viure un sagnant episodi entre 1899 i 1902: la guerra dels mil dies, que va enfrontar a liberals i conservadors, i va causar nombroses baixes entre la població.

Va ser el 3 de novembre de 1903, després de 17 intents d’independència i 4 declaracions, que el país, per fi, va aconseguir-ho. Tot i que tropes del govern de Colòmbia estaven sobre el seu territori, més de mil panamenys armats i la seva inventiva a l’hora d’arrestar als caps militars colombians van aconseguir la rendició de les forces de Bogotà. Evidentment, Colòmbia va intentar revertir la situació mitjançant la diplomàcia i l’ocupació militar, però els Estats Units van reconèixer la independència panamenya i no van actuar militarment contra el país. La resta de països llatinoamericans, així com les potències europees, també van reconèixer la independència.

Bandera de Panamà: el color vermell representa el partit liberal, el blau representa el partit conservador, i el blanc representa la pau que van assolir després de la Guerra dels Mil dies. Font. wikipedia.

Bandera de Panamà: el color vermell representa el partit liberal, el blau representa el partit conservador, i el blanc representa la pau que van assolir després de la Guerra dels Mil dies. Font. wikipedia.

Des de llavors, la història de Panamà no ha estat fàcil. En aquests més de 100 anys, el país ha viscut des de cops d’estat fins a invasions estatunidenques –amb centenars de víctimes mortals–, i altres conflictes amb el país nord-americà, especialment relacionats amb el canal de Panamà. Però també han existit fets positius, com la plena sobirania panamenya del Canal de Panamà o la seva primera presidenta dona, Mireya Moscoso, ambdós fets succeïts l’any 1999.