El 16 d’octubre de l’any 1977 moria hospitalitzat el jove alacantí Miquel Grau. El militant del Moviment Comunista del País Valencià havia rebut l’impacte d’un maó al cap mentre enganxava cartells cridant a la participació en la primera Diada Nacional del País Valencià, que se celebrava després de la llarga dictadura franquista. L’assassí confés de Miquel Grau fou Miguel Ángel Panadero, proper al partit ultradretà Fuerza Nueva.

L’assassinat de Miquel Grau, però, no es pot entendre com un fet aïllat. L’anomenada “transició democràtica” a l’estat espanyol estigué marcada per una enorme violència política, practicada tant per l’estat i grups d’ultradreta com  per organitzacions armades vinculades a l’antifranquisme i a les esquerres. Al País Valencià aquesta violència fou especialment dura, l’extrema dreta valenciana, des de la més tradicional representada, precisament, per partits com Fuerza Nueva, com la més “moderna” vinculada a l’anomenat “blaverisme”, representada pels Grups d’Acció Valencianista (GAV) fou protagonista de nombrosos actes violents contra l’esquerra i contra el nacionalisme valencià. Els nivells de la violència ultradretana foren tals durant els anys de la transició que el període en el qual Miquel Grau fou mort rep el nom de la “Batalla de València”. En aquest context, una de les reivindicacions principals de l’antifranquisme valencià fou la demanda d’un estatut d’autonomia, només dos anys després de la mort de Grau Al Tall recordaria els fets clamant: “Per cridar “vull l’estatut” a Miquel l’assassinaren”, frase que encapçala l’efemèride.

Si tenim clar en quin context històric ens trobem podem entendre més fàcilment com es desenvoluparien els fets posteriors a la mort de Miquel Grau. La ciutat d’Alacant es mobilitzà multitudinàriament contra la mort del jove valencià en el dia del seu enterrament. Tot i haver passat dos anys des de la mort de Franco i trobar-nos en plena Transició la mobilització fou considerada com a massa gran i les autoritats actuaren. Al Tall canta, molt descriptivament, “no poguérem dir-li adéu, perquè el taüt ens furtaren”, i és que la policia es presentà davant de la comitiva que acompanyava les restes mortals de Miquel Grau i, després d’encarar-se als assistents, acabaren prenent el fèretre del jove i carregant-lo en un furgó policial que el portaria fins al cementiri. No deixa de ser il·lustratiu, de la bona salut de la qual gaudien les restes del règim franquista, que no es permetés acabar l’enterrament d’una persona que havia estat assassinada per un militant ultradretà.

Moment en el qual la policia intervé en l'enterrament de Miquel Grau. Font: llibertat.cat

Moment en el qual la policia intervé en l’enterrament de Miquel Grau. Font: llibertat.cat

Miguel Ángel Panadero va ingressar a presó per l’assassinat de Miquel Grau, però només dos anys després, el 1979, el govern d’Adolfo Suárez va concedir un indult parcial a Panadero que sortiria de la presó el 1982 sense complir ni la meitat de la seva pena que s’elevava a dotze anys i un dia.

No és tasca dels historiadors jutjar els fets, però sí que ho és explicar-los i la mort de Miquel Grau és una mostra més de com es desenvolupà la transició política de la dictadura a la monarquia parlamentària entre finals dels anys 70 i inicis dels 80 del segle XX. És important tenir present la història i figures com la de Miquel Grau, que han passat força desapercebudes, si no es vol caure en falsos relats que es presenten interessadament des de certs sectors polítics, fins avui dia.