Barcelona, 18 de desembre de l’any 1913:

Un barceloní, catalanista i culer passeja satisfet pel carrer Ponent, encara somriu pel 5 a 1 que el Barça marcà a l’Universitary SC quatre dies abans; s’ha demostrat que el fitxatge de Paulino Alcántara va ser un regal de Déu i és que, sense encara saber-ho, mai cap jugador del Barça superarà en gols a Alcantarà fins que Leo Messi entri en escena. El nostre honrat ciutadà passeja tranquil perquè ja fa uns mesos d’aquell 12 de maig en el qual morí Enriqueta Martí, la vampiressa del Raval, la cèlebre proxeneta, bruixa, assassina i corruptora de menors que durant anys havia ofert els seus serveis a la més distingida i elegant classe alta de la ciutat. Tombant carrers, baixant pel Raval, el nostre protagonista arriba al Paral·lel, de fet, just la nit anterior havia estat perseguint jovenetes i divertint-se al Petit Molí Roig, decidint fer l’última copa a l’Olímpia, el qual el lector possiblement no conegui perquè fou enderrocat, tanmateix estava situat just al costat d’on actualment trobem la famosa sala d’esbarjo (per nens grans) Bagdad.

Retrat de Francesc Cambó realitzat per Ignazio Zuloaga.

Retrat de Francesc Cambó realitzat per Ignazio Zuloaga, el polític català fou el principal negociador amb Madrid.

Avui és un bon dia pel nostre protagonista, des de fa anys va seguint a través de les pàgines de la Veu de Catalunya com es desenvolupen les negociacions per aconseguir la unió de les quatre diputacions catalanes en una sola institució. De fet, tot començà anys enrere, quan al 1907 el govern llarg d’Antonio Maura, amb bones relacions amb Cambó i els diputats de la Lliga, va idear un projecte de llei de l’administració local que preveia mancomunitats provincials i, també, un sistema corporatiu per escollir els alcaldes (evitant així el sufragi universal beneficiós pels republicans). Tanmateix, ni els republicans ni els liberals veieren amb bons ulls el projecte i, en conseqüència, s’hi oposaren criticant el sistema corporatiu que presentava. Uns anys després, quan arribà el 1909 i Barcelona es convertí en Rosa de Foc durant la Setmana Tràgica, les convulsions  acabaren fent caure el govern Maura tot oblidant fins a nou avís aquell projecte de Llei. Posteriorment, el 8 de desembre de 1911 els presidents de les quatre diputacions catalanes, amb Enric Prat de la Riba presidint la Diputació de Barcelona, enviaren al President del Consell de Ministres, José Canalejas, les bases d’un projecte per la realització de mancomunitats provincials; Canalejas ho acceptà i el 25 de maig es presentà al Congrés de Diputats per, finalment, aprovar-se el 17 d’octubre de 1912. Dissortadament, uns dies més tard, el 12 de novembre Canalejas va morir assassinat per l’anarquista Manuel Pardiñas i la llei que permetria les mancomunitats s’aturà al seu pas pel Senat: el nou President, el Comte de Romanones, no tenia cap pressa perquè fos aprovada.

El catalanisme, però, no s’aturà i organitzà tres diades regionalistes i un plebiscit entre els ajuntaments, on la immensa majoria votà a favor de la llei que permetia la mancomunitat. La situació va començar a solucionar-se quan el conservador Eduardo Dato va assumir la presidència del Consell de Ministres. Els diputats de la Lliga demanaren al govern que solucionés per decret les demandes catalanes i finalment, un 18 de desembre de 1913 s’aprovava el Reial Decret que permetia la creació de la Mancomunitat de Catalunya, la qual es constituiria el 6 d’abril de 1914 i seria, des de la desfeta del 1714, la primera institució estable que reconeixia la unitat nacional catalana, perquè, com va dir el mateix President Enric Prat de la Riba: “La Mancomunitat clou un període i n’obre, n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n’iniciem un altre, que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut”.