Mariátegui arrossegà greus problemes de salut des de ben jove. Font: Archivo Mariátegui

Mariátegui arrossegà greus problemes de salut des de ben jove. Font: Archivo Mariátegui

Parlar de la història peruana del segle XX implica, sense cap mena de dubte, fer referència a la figura de José Carlos Mariátegui. De la mateixa manera, parlar de Mariátegui ens porta a entendre part del moviment obrer del Perú, de l’intent de ruptura amb el sistema oligàrquic colonial i de la figura d’un dels molts dictadors que s’aniran succeint al llarg del segle: Augusto Leguía (1919-1930). Aquest té un paper fonamental en el retorn de Mariátegui al Perú l’any 1923 i en l’expansió de l’incipient moviment obrer que es començava a gestar en el país andí. Leguía, qui estava obsessionat amb la derogació del vell sistema colonial oligàrquic al qual anomenava “República Aristocràtica”, va tractar de donar suport a les classes mitjanes peruanes. Les seves mesures demagògiques vers els interessos de les masses populars i la repressió duta a terme durant el règim va ser el punt de partida de l’escalada de la tensió social.

Un dels implicats en l’agreujament de la mobilització social fou un jove intel·lectual moqueguà, anomenat José Carlos Mariátegui (1894-1930), que amb els articles publicats al diari La Razón, de caràcter socialista, mantingué una postura crítica vers el govern dictatorial de Leguía. La solució a aquesta problemàtica, des del govern, fou clara: l’exili forçat. Un exili, però, que acaba essent un bumerang ideològic, ja que el retorn de Mariátegui tingué un ressò polític important al Perú. El gruix del temps Mariátegui el passà a Itàlia, encara que també va residir a països com França, Alemanya i Àustria, entre d’altres. El jove socialista peruà també es mostrà entusiasmat per conèixer l’experiència russa, però no s’hi va poder acostar per motius familiars. Tot i això, la càrrega ideològica i paradigmàtica n’era una realitat. De forma concreta, el seu pensament estarà influït, sobretot, per els vessants més “heterodoxos” del marxisme europeu del moment, com ara Antonio Gramsci, Georges Sorel i Bennedeto Croce.

El retorn a terres peruanes marcà l’inici de l’expansió del seu imaginari i militància: el seu pensament, ara reforçat pel marxisme, fou plasmat en la seva producció periodística. I, fins a la seva mort l’any 1930, dedicà els seus esforços a les ciències socials i a la cultura, tot i les adversitats del moment; no hem d’oblidar que quasi perd la vida l’any 1924, i que li amputaren una cama, quedant en un estat de salut força delicat. Les adversitats augmentaren quan, el 1927, el govern de Leguía, altre cop, posa la mirada en els moviments socials. En aquesta ocasió, l’exili no serà una solució, sinó que la pena de presó caurà sobre Mariátegui. Fou detingut i empresonat, i per les seves condicions de salut, li concediren l’arrest domiciliari l’any 1928. En aquest mateix any l’alliberaren i fundà el Partido Socialista Peruano juntament amb la Confederación de Trabajadores del Perú. Les causes del seu empresonament resideixen en la seva contínua implicació social i política, reflectida en les publicacions teòriques en revistes com Amauta, i també per ser considerat com el màxim dirigent del comunisme a la ciutat de Lima.

Durant el seu exili a Europa participà del moviment marxista italià. Font: Archivo Mariátegui

Durant el seu exili a Europa participà del moviment marxista italià. Font: Archivo Mariátegui

En els anys posteriors al seu retorn fou quan aconseguí, amb la publicació de La escena peruana i, sobretot, de Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana   el reconeixement intel·lectual del marxisme llatinoamericà. En aquestes dues obres, i en el seu conjunt també, Mariátegui treballa per construir un model pel socialisme peruà utilitzant el materialisme històric i dialèctic. S’introduiran conceptes innovadors en el seu moment com la pervivència d’una societat feudal al Perú i la necessitat d’assolir primer una revolució democràcia nacional com a pas previ per a la revolució socialista.

En definitiva, el retorn de Mariátegui de l’exili europeu va fer possible la difusió del seu pensament pròpiament llatinoamericà i marxista. La seva influencia la trobem, principalment, en dues vessants. La primera fa referència al pes dels seus estudis en les ciències socials, de la literatura i de la teoria marxista, ja que dotà d’autonomia al marxisme. La segona parteix de l’influx en la política nacional peruana, tant pel sorgiment propi de partits d’esquerres i progressistes que adopten el pensament mariateguista i, també, des d’experiències maoistes, especialment del Partido Comunista del Perú, por el Sendero Luminoso de José Carlos Mariátegui (PCP-SL).

Per aprofundir-hi més, és recomanable la seva obra Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana  i  La agonia de Mariátegui, de Alberto Flores Galindo.